Mundo Paraíso Perdido a manera d'instal·lació fílmica es desenvolupa com un dispositiu narratiu de film-assajo a les fronteres actuals d'Amazònia. Les narracions que desplega Mundo Paraíso Perdido parteixen de les imatges que va rodar Elena Rodríguez-Bauzá entre 1932-1935 en les selves amazòniques del Mato Grosso de Brasil.

Les filmacions registrades en sis rotllos de nitrat, i els relats dels viatges d'aquesta entomòloga aficionada eren la promesa del registre cinematogràfic que establien la possibilitat de crear un índex dels registres culturals indígenes. Aquests documents cinematogràfics es presentaven com un arxiu índex per al registre i la perdurabilitat dels relats culturals de les comunitats indígenes que Elena Rodríguez-Bauzá va explorar. Les filmacions colonials d'Elena Rodríguez-Bauzá en aquest sentit no constitueixen una obra documental acabada i poden llegir-se com un rapte cultural simbòlic de la imatge d'aquesta geografia humana desapareguda. Notes parcials a manera d'estudi de camp imatges document abans de ser documental i que durant gairebé un segle han romàs ocultes. El procés de documentació disseminat d'un viatge exòtic que recopila diverses seqüències d'imatges del Mato Grosso do Sul incloent el retrat falsejat i la documentació sobre els seus antics pobladors indígenes: imatges d'antics guerrers representant la dansa de la guerra, seqüències de dones indígenes que exposen davant la càmera el seu retrat nu, llocs de trànsit, filmacions de les primeres línies ferroviàries que sembrarien la destrucció de l'hàbitat natural i els més variats paisatges selvàtics.

Mundo Paraíso Perdido és una obra que explora l'etnografia experimental, els vincles entre cultura i indigenisme en un món globalitzat. D'aquesta forma, la recuperació fílmica de les filmacions que Elena Rodríguez-Bauzá va traslladar a la selva del Mato Grosso, en concret els marges del riu de Sant Lourenço i ens va llegar desitgen ser una reflexió sobre la noció de memòria colonial, sobre les seqüències d'imatges que les petjades del retrat porten al present. Un projecte utòpic de retrat de cultures qualificades des de la cultura occidental com a "exòtiques". Aquesta zona, situada al centre-oest de Brasil, a prop al seu torn de la ciutat de Cuiabá, i que avui conforma un estat, va ser destinació d'alguna de les més importants expedicions que van partir de Sao Paulo durant el segle XVIII per poblar l'interior del país, crear punts comercials i trobar partides d'or i pedres precioses. Per aquestes terres, al segle XIX i XX, van passar escriptors, aventurers i científics com Hèrcules Florence, el Baró de Langsdorff i amb posterioritat Claude Lévi-Strauss, qui imprimís a la mirada subjectiva del etnógrafo en Tristos Tròpics 1955. Abans de la II Guerra Mundial, els etnògrafs cineastes eren viatgers, igual que la feina documentalista de la cineasta Gosa Johnson en Cannibals of the South Siguis (1912) i Wonders of the Congo (1931) els aventurers i els científics intentaven documentar els últims traços d'una cultura que s'esvaïa. Els gèneres cinematogràfics i l'etnografia estan culturalment relacionats, els gèneres narratius que delimiten la ficcionalitat i documentalitat aombrats i difuminats en el retrat i el registre d'altres cultures a manera de document previ a l'existència d'una narració documental, tal com Robert Flaherty manifestés en Nanook of the North entre 1912 i 1922, suposen considerar, seguint les aportacions de Jay Ruby en el seu assaig Revelarse a sí mismo: reflexividad, antropología y cine que els gèneres fílmics sorgeixen de la necessitat de la classe mitjana occidental d'explorar, documentar i explicar el món, i així –explica Jay Ruby- dominar-ho simbòlicament.

Les primeres filmacions de les cultures indígenes del Mato Grosso a Brasil apareixen arran d'un treball d'acostament cultural emprès pel cartògraf Cándido Mariano da Silva Rondon del Museu Nacional de Rio de Janeiro i contractat per aquest, Luiz Thomas Reis inicia un treball sistemàtic de registre etnogràfic en cinema. Entre 1913 i 1914, filma amb els Pareci i Nambikwara una pel·lícula avui perduda: Sertôes de Mato Grosso i en 1916, entre els Bororo, Rituais i festas de Bororo, plantejant així el primer film etnogràfic inserit les cultures indígenes amazòniques. El rodatge de Mundo Paraíso Perdido a manera d'etnografia experimental s'ha situat en el Trapezi Amazònic entre les fronteres de Colòmbia, Brasil i el Perú. Cadascun dels arxius que el rodatge ha generat té com a escenaris de localització diferents les comunitats indígenes de l'ètnia muinane bora, l'ètnia marubo, comunitat tikuna, comunitat de santa Sofia, l'ètnia cocama i la comunitat yagua. La cosmovisió marubo, en la qual nous ens es formen per la unió o transformació de parts d'éssers morts i mutilats sembla ser resultat d'una reorganització de societats indígenes delmades i fragmentades amb l'auge del període de l'extracció del cautxú fins a l'actualitat en tota la zona amazònica. Mundo Paraíso Perdido és un document d'antropologia visual que narra l'origen dels antics pobladors d'aquestes terres, traça el seu retrat i reflecteix la mirada que el cinematògraf amateur va arrabassar al passat. D'aquesta forma, vol ser una reflexió sobre la dinàmica transformadora de la producció d'imatges sobre les formes de vida indígena, formes de vida, arquitectura, sentit de comunitat i subsistència.