Una acció senzilla, com baixar les escales del pis pot convertir-se en un malson a causa dels oblits habituals, la qual cosa obliga a pujar de nou (per baixar, oblidar i pujar una altra vegada).

Un home amb vestit surt de la seva casa —un portal antic, unes escales de fusta—, en baixar dos trams d'escales s'adona que se li ha oblidat alguna cosa. Torna, obre la porta amb la seva clau i entra a la casa. Breu fos en negre i l'home torna a sortir, baixar les escales, adonar-se d'un oblit, pujar, entrar a la casa, fondre a negre i recomençar l'acció. El procés de cada seqüència té tres corts, dues pel canvi de plànol per agafar tot el trajecte de l'escala i un altre, amb un fos, que dóna pas a la nova seqüència de l'acció. Totes les seqüències són diferents, que s'aprecia per com es posa la jaqueta, per com gesticula l'oblit i per com busca la clau de la porta en el seu vestit per obrir la porta de retorn.

En ser un acte tan comú, l'oblit després de sortir de casa, qualsevol pot veure's identificat. El treball i desesperació de Sísif —pujar eternament la pedra que torna a caure—, és d'aquesta manera integrat en la consciència de l'espectador. Anel és, així mateix, és tant una relectura en clau de ficció tant de la performance apuntada en Fricció, com una versió ironitzada del mite del descens de l'escala en l'art d'avantguarda, des del nu de Duchamp fins a qualsevol de les seves reinterpretacions videogràfiques com la de Shigeo Kubota.

L'acte quotidià és repetit fins a l'exasperació, en això radica la seva excepcionalitat. L'evolució desigual de la repetició no permet l'anhel entre l'anterior i la seva conclusió (potser perquè ja es coneixen: surt de casa i surt del portal), com en un bucle de costums del que no es pot escapar, igual que succeeix a Fricción (2002). La capacitat de crear idees particulars en emplenar les llacunes d'informació dóna pas a especulacions existencialistes sobre la destinació de Anel o si existeix alguna cosa fora d'aquestes escales.