Aquest és un vídeo d'una gran simplicitat, que articula en contrapunt unes memòries i imatges privades i públiques. Com apunta l'autor: "Es tracta, al cap i a l'últim, d'un senzill homenatge als meus avis i a aquestes històries que, des de petit, m'han acompanyat com alguna cosa aliè però proper". Aquestes històries, que més aviat es desfan en trossos, brollen de les veus dels qui les van viure; ara asseguts a la taula casera i retratats en plànols fixos amb discrets moviments de zoom i rectificacions d'enquadrament. Gents senzilles, camperols embolicats per una guerra que esclataria vuit dies després de contreure matrimoni, alterant per sempre el curs de la seva vida. Són nou minuts que transcorren en el temps pausat de la introspecció i les reminiscències, inserint-se, a manera de cesures, alguns plànols d'arxiu de la Guerra Civil espanyola, els quals es sobre impressionen uns amb uns altres dins d'un marc circular. Per concloure amb la imatge, alentida i sense superposicions que l'enterboleixin, d'un milicià abraçant a la seva estimada.

Raúl Bajo Ibáñez ja havia manifestat abans el seu interès per l'entorn i la memòria familiar amb El tiempo perdido (1996), on recollia alguns records i confidències de la seva mare, dels anys de festeig i de les seves noces. Ambdues peces són representatives d'una etapa, que clareja des de la primera meitat dels anys noranta, en la qual s'adverteix una especial atracció pels mitjans més bàsics i assequibles de fer vídeo (al mateix temps que anaven arribant nous formats de consum o domèstics amb prestacions superiors als coneguts anteriorment), i un desinterès per la ficció, els models narratius i les floritures que havien estat els fars d'una ona prèvia de videocreadors. Així sorgeix fins i tot una rehabilitació estètica del vídeo privat, domèstic, familiar, de la qual participarien també artistes com Juan Crego, Jaime Vallaure i Marta Volga de Minteguiaga.