A través de la metàfora de la llar, representat per una habitació, com a espai de protecció de l'individu, Anthropozulo revela les contradiccions essencials d'un «jo» qualsevol davant l'«altre» o «una altra». Seqüenciada en deu parts, aquesta dansa desenvolupada específicament per al format vídeo, presenta un relat sobre l'ansietat davant qualsevol relació. Un cercle viciós que és renovat cíclicament en cada existència.

«No vaig armat ni picant a ningú la tapa dels sessos», amb aquestes paraules comença Anthropozulo, un al·legat de l'individu enfront del seu entorn. Introduït amb els sorolls d'una vella pel·lícula, el relat és numerat i seqüenciat en deu parts, d'1 a 0. Un home nu davant l'esdevenir, «jo», camina per un passadís, ferit en la cama, evidenciant la seva naturalesa primària. Refugiat en un parc habitacle, un cau on es construeix l'existència particular, tranquil·litza la seva naturalesa ardent bevent aigua. Escena corresposta per una dona de color, la seva «altra», semi nua i ferida, bevent a una altra habitació. Alguna cosa li pica i angoixa a través de tensions, palmes, basculant el desig. Un gos sota el llit surt i en un tercer espai, un nen demacrat beu d'un dels múltiples bols de llet alineats, mentre un soldat li protegeix. Dibuixos en animació d'éssers amb ales, d'esperits grotescs, projectats sobre un «jo» que interfereixen en els seus pensaments. L'«altre» apareix en una relació de poder respecte al «jo» en el seu cau. Aquest tracte ambigu, on la violència no comporta dominació, arbitràriament és controlat per efecte mutu. Ella, a la seva habitació, es tiba en una dansa de dolor mentre tots dos contendents se sincronitzen i autodefineixen. El primer plànol del rostre de«jo» s'omple de grafismes, d'incògnites. I en 0, la reunió de «jo» i «ella», davant una finestra, reconciliant-se en les seves dissimetries.

Josu Rekalde qüestiona les fantasies antropològiques del ser refugiat en la seva cova de l'experiència immediata, natural. Anthropozulo evoluciona, mitjançant els moviments d'un individu relacionat amb altres dos, la privació de la utòpica llibertat sempre condicionada per les relacions socials. S'introdueixen, en les cadències anímiques del «jo» protagonista, diferents moments de violència i desassossec que apuntalen les seves destreses físiques i mentals. Tornan en rutines marcades per excepcions qüestiona la voluntat de control de la destinació per un mateix, l'ansietat traumàtica d'un individu aïllat. Ja que l'anhel d'aquest «jo» és la seva pròpia identitat arrabassada pels seus vincles, moviments sensibles que enfervoreixen relacions complexes.