A través d'un efecte paranormal propi del vídeo, en les restes de cafè d'un got se li apareixen a l'autor els seus pares aconsellant-li.

La sobretaula, un d'aquests dies ociosos en els quals la taula està encara per recollir. Ja s'han retirat els altres comensals, romanent aquestes relíquies de bodegons quotidians ocasionats per les circumstàncies. Observant els plats, gots amb sediments de cervesa i un parell d'ells amb restes de cafè apareixen suggestions, ensomnis o passivitats xocants. Davant aquesta pausa perllongada és possible que en un moment donat a un li doni per prendre's l'últim xarrup del cafè quan, de sobte, s'apareix el cap del pare d'un, reflectida sobre el líquid, donant-li recomanacions, descrivint les seves deficiències i bondats. A Jonathan Millán li va passar això mateix i ho mostra des del mateix punt de vista de la càmera. Molt tranquil, prenent un cafè despreocupadament i abans de posar el got de cafè en la seva boca, ho mira com intentant llegir en els pòsits quan inesperadament apareix el cap del seu pare que li comença a aconsellar sobre la vida des de la seva experiència personal. Rebutjant beure d'aquest got agafa l'altre i mentre contempla que no té gens rar apareix el rostre de la seva mare, mostrant-se més emotiva i nerviosa, li ofereix també consells més sensibles. Tots dos es refereixen al seu potencial i com la seva intel·ligència li donarà perspectiva per conèixer molt millor el que li agrada o el que busca.

Com qui no vol la cosa, de tant en tant Jonathan Millán es dedica a gravar en vídeo els seus esdeveniments, que semblen ocurrències clarividents, com l'és la revelació dels seus pares en sengles gots de cafè. Des de l'experiència quotidiana fa referència a l'imaginari fantàstic bàsicament popularitzat per la televisió. Assajos personals sobre la família i les relacions patern-filials, lleugers i aguts, com es pot observar també a «Veure'm obligat a haver de recordar així a la meva mare» i «Els meus pares a l'espai». Vídeo art realitzat en context i amb mitjans domèstics en clau d'un humor però sense renunciar a la reflexió. La pràctica artística es presenta com un joc que interpel·la les rèmores del normalitzat llenguatge audiovisual.