Pel·lícula de l'any 1998 en la qual Joan Leandre realitza un altre dels seus exercicis d'assemblatge videogràfic; en aquesta ocasió, la peça està composta a partir d'imatges d'arxiu procedents de pel·lícules educacionals nord-americanes, barrejades amb això que en altres ocasions, i en relació a aquest mateix autor, hem optat per cridar "interrupcions mediàtiques".

La pel·lícula comença amb una sèrie d'il·lustracions que, d'alguna manera, i de forma gairebé enigmàtica, semblen indicar-nos ja tot el que anem a trobar més endavant al llarg d'aquest vídeo. Són dibuixos d'avions, de naus aèries que per algun motiu no aconsegueixen mantenir el vol. L'accident com a element associat a la tecnologia estarà present, d'alguna manera, durant els 14 minuts que dura aquesta peça.

La música ambiental i suspesa, gairebé ingràvida, que acompanya a aquesta primera part, és interrompuda bruscament per deixar pas a una imatge estranya i suggeridora: un militar condecorat, un general tal vegada, o un president -qui sap?- (d'aquí el títol d'aquest treball potser) es dirigeix a nosaltres sense que puguem apreciar el seu rostre (un centelleig lumínic s'encarrega d'ocultar-ho) i amb la veu doblegada, un exercici de muntatge que anul·la qualsevol legitimitat continguda en el discurs oficial, aquest que havia d'anar acompanyat al document original i que nosaltres, en mans de Joan Leandre, hem perdut tota opció d'escoltar i conèixer. La veu imposada sobre aquesta imatge ens parla d'amor, d'estimar-nos a nosaltres mateixos.

La llum s'apaga, tot es fon a negre i una sèrie de preses ocupen la nostra pantalla per mostrar uns models aerodinàmics provant la seva capacitat a l'hora de suspendre's en l'aire. Veiem com alguns ho aconsegueixen, durant uns segons aguanten, però al final, i aquesta serà una tònica en aquest treball, tots fallen en el seu intent, al final tots sucumbeixen i cauen al buit, la gravetat sembla ser benèvola uns instants, però de seguida aplica la seva llei contra ells. L'accident sembla esperar sempre com a únic horitzó possible, l'accident, com va dir algú una vegada, apareix sempre al costat de qualsevol innovació, quan alguna cosa nova neix, un nou tipus d'accident neix també. Són les primeres proves de vol i l'autor les mescla amb un conjunt de models aprenent a caminar per una passarel·la: aprendre a caminar, aprendre a volar. Fracassar en l'intent.

A partir d'aquest moment, una altra sèrie de proves per dominar l'espai aeri apareixen en pantalla, així, doncs, veiem una exhibició de paracaigudisme acrobàtic que acaba enfonsant-se en l'oceà, o una sèrie de coets partint cap al cel i partint-se en dos al final.

Per concloure, aquests Archivos Presidente tornen a obrir un espai suspès molt semblant al que dóna principi a aquesta pel·lícula, en el qual una música similar acompanya una composició aliena i rara d'imatges d'arxiu que tanquen aquest vídeo amb la mateixa sensació d'estranyesa amb la qual va començar.

Compon Joan Leandre en aquesta ocasió un paisatge monocrom carregat de signes obrint-se pas a l'espai exterior i intentant mantenir-se suspesos en ell.