En aquest autoretrat digital, Pedro Garhel anticipa la condició del ser híbrid, fluid i variable. En la imatge, forma i fons es superposen, superposen, fonen i emergeixen en un entorn creat per ones i partícules. L'experiència i la memòria de qui mira i qui està observant, donen lloc al plantejament d'identitats interconnectades i canviants.

Atlanta és, segons Garhel, una picada d'ullet a la llegenda platònica sobre l'antiga cultura dels Atlants, habitants d'un continent enfonsat en un lloc incert de l'Atlàntic. Però també planteja una connexió suggeridora entre un mite històric i un altre contemporani, relacionat amb les condicions ubiqües de les terres promeses de l'emergent cultura digital.

Pedro Garhel anticipa en aquesta obra no només el concepte del ser digital, sinó també el dels no-llocs virtuals; espai de dades que s'articulen com a membranes d'informació, embolicant i penetrant en el sistema perceptiu de la condició humana contemporània. I és que, com deia Vilém Flusser, ja no som subjectes d'un món objectiu, sinó projectes de mons possibles.