Absència. Passa fins a les millors famílies. Com en aquests telefilmes tan dolents que fan al migdia en televisió, en qüestió de genètica compartida l'excepcionalitat brilla per la seva absència i l'absència brilla per la seva habitual reiteració. Perquè cada família incorpora la singularitat dels tòpics. Passa fins en aquestes millors famílies que tampoc són famílies perfectes –com si tal cosa pogués existir. Tots se sentin a la taula a l'hora de menjar però cadascun està en un lloc al qual ningú més pot accedir i que, no obstant això succeeix en un territori compartit: el del desacord paradigmàtic dels diversos punts de vista i les complexes temptatives per una ucronia personal i transferible que desenvolupi una història familiar alternativa.

Distància. És millor barallar-se que ignorar-se perquè allí on no hi ha disputa l'absència es vesteix d'incògnit. Hi ha distàncies que no necessiten uns quilòmetres o anys per existir: amb una habitació, una porta i un cadenat tenen més que suficient. Tot ésser humà és un hikikomori potencial i, en cas de ser certa aquella asseveració de Pascal en la qual "totes les dissorts de l'home deriven del fet que no és capaç d'estar assegut tranquil·lament, solament, en una habitació" el hikikomori, més que una actitud anòmala, amaga una resposta plausible a mig fer. Perquè no hi ha distància sense un espai intermedi que posi en evidència els punts emparentats per aquest recorregut emocional del qual parteix tota absència.

Abstracció. Com una alteració que afecta el funcionament de l'estructura certes malalties funcionen potencialment com una excusa possible a l'hora de sostenir ininterrompudament i prolongadament una absència tàcita que faci de la família un conjunt d'estranys incapaços, potser voluntàriament incapacitats, de traduir l'absència de la patologia per la patologia de l'absència. Són aquest tipus de coses que no volem veure fins que és massa tarda i el problema ja no té solució.

Especulació. L'amor, aquell contracte afectiu que se suposava bilateral es converteix en connivència quan, a ulls de tercers ineludibles és una pena que sempre ens enamorem de la persona equivocada. I és llavors quan una relació afectiva entre dues persones es converteix en especulació col·lectiva dins d'un escenari familiar on la cura es confon amb la intromissió i l'atenció amb la vigilància. Moltes absències vénen provocades per una presència sancionadora i pel descrèdit de la conveniència.

Indiferència. En les famílies hi ha dos tipus d'estranys: els propis i els intrusos. La indiferència que s'aplica als primers habita en la desolació d'allò que no pot desfer-se; la que s'aplica als segons funciona gràcies a una apatia aparent instal·lada en la possibilitat de l'eventual d'unes circumstàncies que són el que són però que podrien ser unes altres. Que difícil és trobar la solució quan no coneixes el problema o quan l'imperatiu de la convivència suposa la imposició implícita d'una neutralitat enganyosa.

Abúlia. És un comportament determinat el que defineix, constrenyi i delimita a tot ésser humà. Comportament que, quan canvia, converteix la predictibilitat de l'hàbit en el desconcert de l'insòlit. I és així com l'hostilitat del silenci com a conducta rutinària es combat augmentant i propagant aquest mateix silenci fins a convertir-ho en un ressò còmplice de tota absència. Un dels mecanismes per superar l'abúlia aliena és confondre-la amb l'ataràxia pròpia, perquè tard o d'hora tots els membres d'una família que marxarà, inclosos els absents.

Sonia Fernández Pan