Posició no accssible en el mode de vista prèvia
Una balada amb swing, Cry to me —que es va fer popular per pertànyer a la banda sonora de Dirty Dancing en ambientar l'escena en la qual Jennifer Grey, la «noia normal», es lliga al «noi maco», Patrick Swayze—, és interpretada en un teatre davant un públic inexistent per un cantant amb el cap ocult per un vegetal. El tema, una oda sobre la solitud i el desig, va sobre la necessitat de plorar, que igual que la pluja o el reg d'una planta, produeix efectes sensibles.
En general es diu que algú plora quan vessa llàgrimes encara que la raó no ha de ser necessàriament per dolor, intern o extern, sinó pel tall d'una ceba, per alguna forta emoció que pot ser d'alegria, també per gana, fred, solitud, etc. o a causa de diferents causes sense que siguin necessàriament negatives. El cas estrany en aquesta societat és veure a un home plorar, és un tabú. Des de petits la disciplina parental inculca que «els homes no ploren». («I si plora que no sigui en públic o davant de la parella»). L'educació masclista o patriarcal, condemnada pel feminisme però que també afecta el gènere masculí, ha proscrit el plor del mascle asseverant que és alguna cosa exclusivament femení.
A través d'aquest vídeo els homes s'exposen: desmentin les seves construccions de rol, i mostrant els espais en els quals «ells» s'entretenen, es restableixen o es protegeixen. Encara que qualsevol, a qualsevol moment, pot vessar unes llàgrimes, fins i tot sense cap raó aparent. Un acte que ajuda a conservar una bona salut mental, segons els psicòlegs. No obstant això el plor és alguna cosa natural, reacció a una causa afectiva o per estrès, física o patològica (en l'Edat Mitjana es pensava que era una purga d'humors excessos del cervell). Encara així, en algunes ocasions la causa d'aquest tipus de crisi convulsives no s'arriba a esbrinar. Però a gust que es queda un després d'una bona llantina?