Podríem canviar el lloc comú i, en comptes de mirar al cel a la recerca de respostes, observar el sòl a la recerca de preguntes, d'accidents gramaticals, d'incidents geogràfics, de ficcions plausibles i relats furtius. Podríem fer d'un lloc comú -per exemple, el sòl d'una terrassa- un atles de fal·làcies eventualment autèntiques, un istme entre realitat i ficció, un territori a gran escala on rastrejar continents i països que no tenen nom. Podríem descobrir una geografia en la qual esborrar tots els noms propis del mapa per a fer del món un lloc qualsevol i del lloc qualsevol un món. Tot alhora i sense aixecar els ulls del sòl.

Cartografías y falacias de un lugar o l'habilitat de reinterpretar un espai recorrent al vademecum més cèlebre, l'enciclopèdia Larousse, a través de Georges Perec des de Marla Jacarilla i mitjançant un narrador mut i omniscient que se serveix de la veu del subtítol imprescindible: aquell que no transcriu res perquè ho escriu tot. O gairebé.

Primera part d'un díptic audiovisual on, davant la impossibilitat d'establir les fronteres i calcular eficaçment els elements per a un espai fictici, l'artista procedeix –com Perec, com l'enciclopèdia, com l'arxiu- a través de l'encert per acumulació auscultant per insinuació una de les tantes superfícies que trepitgem sense la curiositat de l'explorador: el sòl exterior del domèstic, la superfície porosa del compacte. Pot ser que tots els sòls estiguin tàcitament inclosos en els mapes, per aquell pacte general sobre el singular que estableix la cartografia, però no tots els sòls es deixen habitar per la geografia d'un lloc qualsevol. No almenys sense la demarcació imprecisa d'un relat concret.