Simula un càsting de publicitat o cinema, en el qual els actors i actrius participants són convidats a interpretar a un individu com ells, tots ells van néixer en l'interval que va de 1971 a 1979. Se'ls demana que actuïn a partir de la seva idea d'èxit i de fracàs, els seus models ètics, la seva vida emocional, els seus problemes laborals i econòmics. Simultàniament una directora de càsting els sol·licita algunes proves, com habitualment es fa en un càsting: declamar discursos d'alguns dels líders polítics neoliberals més destacats des de principis dels 70 fins als nostres dies (Richard Nixon, Henry Kissinger, Milton Friedman o Angela Merkel); o cantar cançons emblemàtiques generacionals de David Bowie o R.E.M... D'aquesta manera el treball es construeix entorn de tres narracions que es van creuant tota l'estona en l'obra a les quals se li corresponen diferents estratègies estètiques: una narració macropolítica sobre el neoliberalisme com a productor de subjectivitat, una narració micropolítica que testifica l'assimilació de la personalitat neoliberal i una narració que traça un retrat generacional dels nascuts en la dècada dels 70.

La imatge presenta una doble pantalla, que utilitza una càmera fixa, típica dels enregistraments de càsting i una càmera mòbil, moltes vegades totes dues càmeres incorporen moviment de zoom o altres estratègies de la imatge típicament televisiva. A les imatges de la situació del càsting també s'incorporen una sèrie de situacions més abstractes en les quals els actors apareixen doblegant papers, passant fulles de quaderns en blanc, seleccionant papers de colors, com si estiguessin seleccionant entre el buit o el no-res.

Els anys 70 van ser un laboratori convuls polític i social on es poden llegir moltes de la claus del nostre moment present. En 1971 el president nord-americà Richard Nixon va suspendre el patró oro com a referència de convertibilitat monetària, la qual cosa va suposar un canvi transcendental per a l'economia mundial.