Com una progressió de la virtualitat de Blank e_motivi, es parteix de l'espai blanc delimitat per un pentàgon on dansen polides figures virtuals. L'ésser humà s'ha transformat en avatar blanc, que, segons es complica, pel mètode de prova i error,  el seu text i entorn s'adapten les seves actituds camaleònicament, sofisticant-se fins a l'alienació en expandir-se fora dels seus límits.

«El rostre humà és una força buida… a vegades he portat, al costat de les cares humanes, a objectes, arbres i animals perquè no estic segur encara de fins a on arriben els límits del cos i del jo humans». (Antonin Artaud. El rostre humà)

Després de la creació d'un context i problemàtica del ciber món mitjançant l'estudi del interface en Io.zn Interface Osmòtic, la recerca en els moviments humans a través del vídeo Ambi><valence i la creació de rèpliques virtuals del cos en Blank e_motivi en aquest  Rosa Sánchez fa evolucionar al clon blanc cap a contextos d'espai i temps flexibles. L'artifici els serveix per a multiplicar els efectes de distanciament i expandir el  procés de producció d'identitat. Realitat virtual que no és més que un signe, una superfície, un espai de representació i simulacre.

L'avatar necessita identitat. En una realitat sense les lleis de la física qualsevol iniciativa dislocada resulta apropiada. Paraules manuscrites digitalment en italià, murmurades en francès, són reiteradament ratllades, blanc sobre negre, vermell sobre blanc, netejant-se. La frase «Governés el senso del tempo» ens porta a un espai pentagonal que recorre un ésser sintètic, blanc sobre blanc. Es duplica, s'imita, fins a quatre vegades imitant uns els moviments dels altres, explorant l'espai. Les paraules recorren i limiten la figura en dispersar-se l'avatar es troba en un prisma pentagonal que flueix al voltant de l'ésser. Entre la circumstància i el interface, aquest individu binari es presenta com una ombra del qual escriu i, per tant, doble complementari a partir del qual escometre un coneixement el menys reglat del seu propi escenari. La seva mà sobre la sorra vermella (paraules escrites sobre elements de la casa), en moure-la es condensen les seves partícules adherint-se a l'individu sintètic. Ciber cos al qual se li incrusta l'accessori mimetitzant-se amb el seu entorn, fins a desmaterialitzar-se.

Assumint que la vida digital part d'una neutralització de la identitat Rosa Sánchez genera, a través d'una posada en escena preformativa una dansa en animació digital alegoritzant el sentit del temps i els seus límits en un ésser immaculat. Actuant sobre el suport corporal l'adapta a un context, aquesta dependència es converteixen en limitació. El procés d'identificació amb la seva realitat, a través  d'estats afectius, es fa miques en ser consumida i deixar de ser estranya.