Contando con los dedos de una mano presenta la potencialitat d'una història en permanent construcció. Amb el to d'una confessió i l'actitud de contar un conte l'autor il·lumina les seves mans amb una llanterna. A través de plans detall d'aquestes, com dels dits de l'autor, es van muntant figures i entorns ambigus que prenen entitat mitjançant reflexions sobre la utopia i el desencantament de les lluites ideològiques. Des del sorgiment de les paraules i les seves imatges aquesta rondalla restableix la idea de la particularitat de les històries personals.

Des d'una preocupació per les contradiccions concretes de l'humà, en treballs tant en vídeo com en altres suports, l'obra de Josu Rekalde evoluciona cap a una abstracció social tant de les polítiques com les seves antropologies. A Contando con los dedos de una mano l'espai de representació es redueix fins a les seves pròpies mans, recuperant el primari, l'immediat. Els conceptes de partida no han variat, incisions en els conceptes de lluita, ideologies, xenofòbia i manipulació dels mitjans de comunicació.

Contando con los dedos de una mano és un vídeo que parteix de la necessitat d'aquest primer acte de comptar. Il·luminats en la foscor, els dits i una veu confessional, ens porten des de les imatges d'Altamira fins als conflictes de l'home en l'actualitat. A la necessitat de relatar una història amb paraules i imatges sense mostrar casos concrets, es van edificant les seves potencialitats, llocs, contextos polítics i socials (que ens recorden als trenta últims anys a Espanya), personatges ideologitzats, uns mitjans de comunicació tirànics, que fan judicis sense humanitat, però amb un element alliberador, la naturalesa caòtica. L'«arc de la derrota» dels cadàvers de la història evoluciona fins a construir un «arc de la vida» ideal, en el qual les paraules, com a pedres, construeixen el temps.

Treballant sobre la noció d'art íntim, el pla fix, el joc de mans, llums i fums recorden a un conte nana, una representació senzilla carregada d'ensomni la retòrica del qual apuntala impressions sobre el mateix tiro de narrar. Discurs de franqueses en una argumentació transparent sobre el desencantament de la imatge, les mateixes paraules, les ideologies i les seves lluites. On les bondats inexistents d'una història utòpica es presenten subtilment en una sèrie d'expressions i imatges evocadores de la pròpia cultura. Els conceptes, paraules i històries es barregen entre si en un teixit de suggeriments ambigus. Les mil paraules d'una imatge es converteixen en denúncia ineludible davant l'oblit de la memòria històrica (amb majúscules). Nocions, obertes des d'un context neutre, que es converteixen en expressions formals sobre les quals l'espectador ha de dipositar les seves experiències i aplicar-se el conte.