La representació de l’indígena en la cultura contemporànea és el resultat de la barreja entre la noció del respecte per les tradicions i de la fascinació cap a l’exotisme d’allò altre. El gust neocolonial per Àfrica, metaforitza i metabolitza la violència estructural del món i l’esquizofrènia de l’habitant occidental.

El projecte inacabat de Javier Corcobado, «Canción de amor de un día» (CADUD), consistia en un tema de 24 hores de duració que contenia cent tracks compostos per diferents autors i acompanyats dels seus vídeos corresponents. Per això Corcobado va escriure una novela que es dividia en cent parts o tracks. «Track 64: Corazón apoltronado», atorgat a Atom Rhumba amb la pauta. «Odisea. Cumplimiento de sueños / hechos que impiden su disfrute. Cuando salí de escena, fui al camerino y me senté en un rincón sin hablar con nadie. Me sentí dichoso porque mi sueño se había cumplido… Pero el cumplimiento de ese sueño iba a ir acompañado de ciertas eventualidades que enturbirían gravemente mi felicidad». Pel vídeo del Track 64, Carlos TMori va recuperar les imatges domèstiques que Àngel Gutiérrez Jaén va gravar en el seu viatge per Tanzània en els anys noranta, escollint escenes d’animals salvatges i, sobretot, balls tradicionals interpretats per alumnes de l’Escola Marista del Llac Victòria. Des de punts de vista particulars, va reinterpretar la gravació domèstica alterant la selecció i edició per acompasar-lo al ritme del tema. Una manipulació, desnaturalitzant la mirada paternalista sobre les tradicions oriündes, que provoca un cert desassossec carinyós. L’admiració davant els i les joves dansaires dóna pas a una representació teatralitzada sobre els potencials amenaçats en aquest país per resoldre’s en relacions visuals entre la fauna diversa de la zona. L’ús tosc i contradictori de la gravació domèstica —manipulant els temps i, finalment, utilitzant el defecte i el soroll com anti cànon estètic i anti videoclip— és utilitzat com a element narratiu, invocant l’essència de la imperfecció del caràcter humà. A través del desmuntatge es trenca la cadena causal d’una narració oberta, sense final, i a un altre tipus de representació dels arquetips, intentant convocar un retorn afectiu. Un treball festiu, amb les seves zones grises, compromès amb una representació càndida d’una zona de Tanzània emparada pels missioners.

Manuel Villamediana Bayón