La visita a un centre d'art contemporani de dos tipus contraposats, l'acostament, les trobades, les mirades perdudes fan que sorgeixi una amistat.

Entre la ficció i el documental Xoán Anleo planteja de nou un cercle en el vídeo Dan Flavin nunca estuvo aquí, és el circuit d'un Centre d'Art Contemporani. La visita, en principi merament testimonial, va destacant a dos homes que coincideixen en les diferents preses del vídeo. Aquests, igual que tots els altres visitants, són al seu torn vigilats per les càmeres de seguretat del centre. Cadascun perfila un tipus molt diferent de visitant habitual, d'una banda el polit home rapat amb vestit, —look executiu de galerista, comissari, artista minimalista, etc.—; per un altre el de vaquers, samarreta, serrell i ulleres de pasta —l'artista pop, dissenyador, arquitecte liberal, etc.—. Dos tòpics que podrien ser aquests o uns altres molt diferents. Tots dos, que aparentment no tenen res en comú, coincideixen successivament en aquesta visita. El contacte visual és inevitable, però abans de res està la venerada obra d'art exposada, davant la qual cal guardar un reverencial silenci. La seva única comunicació resideix com a reflex en l'observació mútua de les seves pulsions davant les obres. A mesura que transcorre la seva cerca de l'obra personalment admirable, els dos es van acomodant pel que sembla contraposat de l'altre. Una conversa física que es converteix en verbal en sortir del Centre, en el pla final.

La funcionalitat asèptica i plàcida del Centre d'Art distancia al visitant dels objectes, dirigint-li en el recorregut programat. Una còmoda sensació alliberadora que és trencada per les càmeres, la contínua vigilància de l'observador omnipresent. Segons assenyala Xoán: “El temps és l'única variable que és modificable en aquest territori. El visitant defineix els limitis en termes de durada i intensitat però res pot fer per a trastocar l'espai que ho acull.” En aquest treball, Xoán Anleo transcendeix l'esfera de la presentació de l'individu i recapacita sobre l'art en el seu entorn contenidor i les relacions personals que sorgeixen a partir d'aquest. Les desigualtats que poden aparèixer a priori són dissoltes, mitjançant un consens intel·lectual, a mesura que els personatges van cobrint les diferents etapes del seu itinerari.