En aquest documental de creació rodat en 16mm, l'autora aborda una de les seves preocupacions conceptuals: la col·lisió entre la dimensió ficcional i la “real” que tan perversament el discurs cinematogràfic articula amb naturalitat, però no sense conflictes. Per a això Virginia, en una peça que admet lectures complementàries, se submergeix a la ciutat anglesa d'Hull adoptant un tractament distanciat, dur, inhòspit, deconstructiu, desestabilitzador.

Villaplana recorre amb la seva càmera la ciutat, des de l'alba fins a la posta del sol, encapsulant una jornada laboral completa. La poesia està present des del principi, no només els ressons pasolinians al món del treball ressonen; també l'amargor dels versos de Sylvia Plath. Una personal deriva situacionista, que barreja autobiografia amb memòria col·lectiva i s'amaneix amb la banda sonora de música electrònica.

Molt s'ha parlat de les estratègies del “viatge deconstructiu feminista”. En el cas de Virgínia, les seves cerques no persegueixen l'exòtic. Les ciutats nues, actuen com a bases de treball; ja sigui Paris, o Hull, i tota fascinació per l'exotisme desapareix. Les urbs no són sinó escenaris en els quals sorgeixen les veus, els murmuris, l'ombres, en definitiva, el xoc dels altres fragments del discurs, els cossos…i cada tros d'aquest naufragi tira en una direcció visual diferent, forjant-se més encara aquesta tensió amb la paraula.

Enfront del tipus de film “suposadament neutral”, tancat, que reforça estereotips, l'autora empra estratègies textuals obertes, en contínua reescriptura... sense tractar de generar explicacions totalitzadores.

Al llarg dels seus treballs, Virginia ha mostrat un gust per la combinació de diferents narratives, fins i tot el poètic i el teòric. El seu discurs prefereix el fragment, els alentiments, els canvis de format, la imatge robada, els primers plans, la "repeticions" de frases claus, la col·lisió interacció entre imatge i paraula.

Aquest vídeo forma part d'una quatrilogia que té per títol: La escritura, los fragmentos, la memoria y las ciudades que parteix de l'escriptura poètica en contacte amb el relat videogràfic de Georges Perec (França), Idea Vilariño (l'Uruguai), Sylvia Plath (E.E.U.U.) i Lucía Sánchez Saornil (Espanya). Es compon dels vídeos: Idas y venidas por la rue de L’Assomption (1994-1995), Daydream Mechanics (2000), Stop-Transit (2001) y Fuera del Paraíso (2004).

Virginia Villaplana és una de les realitzadores de cinema experimental i de videoart més reconegudes del nostre país. El seu cas és a més peculiar per trobés la seva obra en un terreny intermedi entre les arts plàstiques i les cinematogràfiques. Poques autores coneixen com ella tots dos mitjans; encara que sí que podríem citar també a Cecilia Barriga, Maria Ruido o a Sally Gutiérrez en aquest camí d'exploració de noves estratègies narratives i del documental creatiu.