El tret de sortida d'aquesta absurda fantasia visual el marca el moment en que dos joves recolzats en el seu llit, es disposen a veure una pel·lícula i introdueixen una cinta en el reproductor. Aquí comença la primera baula de la cadena d'històries dins d'altres històries, recurs habitual en les obres de David, que amb freqüència dibuixa circumferències de significats permeables. Les referències visuals inconscients  es van succeint, atropellant: la feresa dels lleons de la Metre, la fisicidad de la llet i el seu ús en estrambòtics berenars; les repeticions en el muntatge, les situacions còmiques performatives; homenatges inconscients al surrealisme i al cinema underground… a la confluència de realitats.

La materialitat, la textura  del cinema, es manifesten amb cruesa en aquesta coctelera d'escenes robades a films clàssics, accions de l'absurd “interpretades” pel seu actors fetitxes; cinema abstracte, anti-narració i al·lucinació visual.

David Domingo posseeix un do per a transparentar en els seus muntatges la velocitat de la seva imaginació, una cascada de pensament poblada de recursos propis desordenats i d'icones  culturals variades on no existeixen jerarquies.

Partidari del found fotage, de la deconstrucció, i del detournement fílmic, les seves peces són bons exemples de l'audiovisual postmodern més híbrid. Els mons personals, la seva pors i malsons s'expressen en rius d'associacions que semblen inspirar-se en somni o visions.

La seva peces ens porten al cinema abstracte, als films de Duchamp, Man Ray, de Maia Deren i Kenneth Anger, de Stan Brakhage, Warhol o Jack Smith; però als quals els hi hagués regirat en una coctelera amb la sèrie B , el còmic i la  televisió més “camp”.