Un grup de refugiats del Congo està bloquejat a Rabat. La frontera amb Espanya els impedeix creuar a Europa. En una remota habitació en la perifèria de la ciutat assagen una peça de teatre sobre la seva pròpia experiència. Una obra imperfecta, inacabada. La vida real es confon amb la seva representació. Entre ells, Apollinaire compte, frontalment, un etern viatge de final incert. Arxius televisius mostren migrants expulsats al desert, obligats a començar de nou. Rostres que han perdut els seus noms. Darrere romanen els espais buits del succeït. Petjades silencioses que revelen la seva història com a nostra.

"Alguna cosa va passar a la frontera entre Espanya i el Marroc en la tardor del 2005. Alguna cosa que continua ocorrent avui en altres llocs i d'altres maneres.
Una frontera europea és creuada amb precàries escales per centenars de migrants subsaharians. Armes, pilotes de goma, mort. Milers de deportacions al desert del Sàhara. Mort. La televisió espanyola emet les imatges d'una guerra accelerada. Cossos sense subjecte. Alguna cosa que vam veure. Tornant als llocs que envolten la frontera on tot va ocórrer trobem espais buits. Paisatges sense petjades. I el que roman, aquella tanca. Com crear una nova representació que fuita de la sobresaturació d'imatges del migrant com a víctima? Algú més s'havia plantejat ja la mateixa pregunta.
Un grup de refugiats congolesos està bloquejat al Marroc esperant arribar a Europa. Han creat una obra de teatre sobre la seva pròpia experiència migratòria. En la mateixa habitació on cada dia viuen, el teatre emergeix com a acte-representació de cadascun dels passos donats en el camí. Però aquesta no és una obra acabada. No hi ha públic, tampoc escenari. Tan sols una peça que espera ser completada."