A aquesta obra Enrique Radigales aprofundeix en una de les seves preocupacions artístiques essencials: la tensió entre imatge digital i món material, aconseguint una original peça, oberta a múltiples lectures.

Construïda sobre una ambiciosa estructura, està composta per un corpus central i dos annexos. Des del començament, un senzill gest performatiu expressa a la perfecció les seves intencions: després de recórrer amb el ratolí la pàgina (convertida en els últims anys en font de diàleg amb els usuaris), un d'aquests dibuixos digitals és imprès i tot seguit plegat com un avió de paper. El seu innocent vol, creuant l'habitació i travessant la finestra oberta de l'estada, és tota una declaració d'intencions i de discurs.

A partir d'aquest acte inicial ens endinsem en un vídeo en el qual són continus els contrastos entre els dos universos: el de la fisicitat i el de la digitalitat, que col·lisionen, es confonen i retroalimenten.

L'autor fa una bella reflexió sobre «la finestra albertiana», i es refereix a aquestes negociacions, comparant-les amb les generades entre pintura i realitat, al llarg de tota la Història de l'Art.

Com a afortunat colofó, algunes imatges del vídeo, preses de la realitat, es dibuixen digitalment, tornant a oposar-se treball manual i maquinal.

El seu homenatge especial en aquest relat és per al pintor del romanticisme alemany Caspar David Friedrich. Com els protagonistes dels quadres del pintor, Radigales ens transmet el seu desassossec davant el precipici del món tecnològic nou al qual treu el cap, que ens atreu i atemoreix alhora.

Enrique Radigales és un dels creadors més prometedors de els artistes espanyols que estan treballant amb eines digitals, perquè més enllà de l'ús formal d'aquests recursos, la seva obra genera reflexió sobre els mitjans i sobre les seves conseqüències artístiques, psicològiques i socials.

Les seves preocupacions conceptuals sobre l'ús artístic de la tecnologia es contextualitzen en una vocació mes àmplia de l'artista per democratitzar l'art, tal com van proposar en el seu moment moviments com Fluxus o els pioners del vídeo; perseguint que creador i receptor dialoguin i fins s'intercanviïn.

Però la seva obra no està exempta de nostàlgia i de malenconia cap a «el vell món matèric perdut». Els seus dibuixos de minerals traçats a regla sobre els quals imprimeix la seva composició química (Mineral, 2007), o la realització d'un fresc al vell ús per a ser posteriorment destruït (Sobrevivir a un fresco, 2006) són només un parell d'exemples de la seva preocupació per la vulnerabilitat dels canvis i la seva atracció per l'efímer. El passeig pel seu web no constitueix un acte passiu; implica endinsés en un joc de possibilitats de pensament i de col·laboració, que no ens deixarà indiferents.