“No miris enrere,” proclama la cançó que acompanya aquesta peça de poc més d’un minut de duració. Com a Fall in, Otaduy torna a fer ús d’un recurs essencial de la seva obra més personal: l’apropiació d’imatges. En aquest cas, juga amb l’escena d’una pel·lícula clàssica junt amb una cançó posterior, combinant aquest material i convertint-lo en quelcom nou: una reflexió sobre la mirada.

La mirada com a prohibició, com a perill, ja que aquí, mirar, implica petrificar-se i, per tant, la mort. Otaduy ens mostra aquest poder i, també, en la forma en què edita el material i el descompon, ressignificant-lo, es fa evident la seva visió i mirada pròpia.