El año en que el futuro acabó (comenzó) (2007) respon a la commemoració del trentè aniversari de la primeres eleccions generals democràtiques després del franquisme, celebrades al juny de 1977. Ho fa mitjançant una interrogació sobre el relat instituït sobre el procés de democratització del nostre país que suposadament culminaria en aquestes eleccions, enteses com a moment ritual clau de la instauració d'un sistema democràtic l'arquitectura del qual s'erigeix sobre el progressiu sofocamiento de l'activitat democràtica externa o crítica respecte a la centralitat absoluta i excloent que el rite delegatiu del vot i l'imperatiu del “consens” posseeixen en el nostre règim polític.
El vídeo es construeix al voltant d'una hipòtesi i un experiment. La hipòtesi: que els relats instituïts sobre la transició democràtica es naturalitzen en part important gràcies a una representació visual les imatges de la qual sobrecodificades, paradoxalment, “mostren” cada vegada menys i impedeixen cada vegada més la comprensió dels fets històrics que suposadament representen. L'experiment: què succeeix si la representació de 30 anys d'història no es deté en 1975, en la mort del dictador, sinó que s'estén més enllà, fins a 70 anys enrere, comprimits en un compte enrere visual de tot just 10 minuts. El resultat és un artefacte no verbal, basat en una utilització fortament antinaturalista de les imatges, el qual, mitjançant “representacions involuntàries” i per mecanismes no discursius més pròxims al somni que al relat (condensacions, desplaçaments, associacions, reverberacions), revela algunes contradiccions, problemàtiques i fins i tot evocacions aterridores dels nostres processos polítics i socials del segle passat.
El final del compte enrere ens projecta inopinadament al present, i a un dels moviments socials que de forma més contundent vénen a posar actualment en qüestió que el relat instituït sobre la transició democràtica clausuri la relació del present amb el passat: es tracta de la posada en comú d'un cabal oceànic de treball, coneixements, competències, records i afectes al servei de la recuperació dels morts durant la Guerra Civil i represaliats pel franquisme en la immediata postguerra que romanen enterrats a centenars, anònimament i de forma indigna i inhumana, per tota la geografia espanyola.
En la introducció al vídeo, una brechtiana reflexió de Heiner Mülleruggereix que les imatges són un instrument de memòria només a condició que es “treballi” sobre elles i no es pretengui que la memòria sorgeix de la seva mera contemplació. Arribats a aquest punt, el bucle històric que aquest vídeo proposa es tanca a través de l'admonició que obre el llibre amb el qual Sigmund Freud va exposar en 1899 el mecanisme mitjançant el qual treballen els somnis: per a comprendre els nostres malsons, estem obligats a “remoure el món subterrani”.
