«Viatger que viatges sense més equipatge que la imaginació». Vaig somiar amb grans cels, núvols i buits enormes i molts ocells de tota mena volant a gran altura… he sentit la trucada d'aquesta migració… però alhora la imatge era vertical, per la qual cosa no suggeria una migració en el temps, ni l'espai… sinó entre els mons… una migració a través dels estats de l'ànima.

La puput és un ocell que apareix sovint com un símbol relacionat amb el viatge iniciàtic, tant en la poesia àrab com persa. El cas més emblemàtic apareix en El llenguatge dels Ocells de Farid ud-din Attar [S.XII-XIII Pèrsia].

La puput com a guia d'un viatge de cerca interior a través de la deriva en diferents paisatges i escenes exteriors ens remet al cant del nostre cor... que sovint oblidem. El seu oblit ens porta a diferents paisatges de l'ànima caracteritzats per una sensació de pèrdua i desorientació... erms de l'ànima i de les ciutats on busquem el que no sabem... a vegades ens trobem en laberints inquietants, i allí perduts amb l'única referència hipnòtica de la llum demanem un camí per a seguir... vius... un camí no escrit, i alhora un camí i no un altre, un camí únic per a cada ésser humà...