Hi ha camins perduts en els quals ens trobem a nosaltres mateixos. Alguns d'aquests camins els transita Xavier Hurtado en El canto de la noche (Colòmbia, 2003); amb el seu caminar assenyala una cartografia personal, íntima, un veritable mapa poètic format per somnis, viatges, visions, trobades.

“Cal aprendre a relaxar la ment, si no, no s'arriba als llocs”. Precisament això és el que aquesta pel·lícula aconsegueix: arribar als llocs i inventar-los.

La pel·lícula comença amb la descripció, per part d'un indígena, d'un dels seus somnis: "pujava i pujava en direcció al cel ajudat per un pal, un pal que cada vegada creixia més, cada vegada es feia més llarg. Quan vaig intentar baixar d'aquí, el pal havia canviat de grandària, era més noi i ja no servia". A partir d'aquest moment, la càmera de l'autor realitza una sèrie d'aproximacions a una Colòmbia poc coneguda, la que habita en la selva i manté una relació viva i espiritual amb la naturalesa.

Una successió de fosos a negre comença a fer-se present, i va transformant l'enregistrament en una estructura rítmica, en una composició gairebé hipnòtica que aconsegueix convertir aquest treball en una partitura, una col·lecció de fragments (rostres, plantes, animals, cels...) que encerten a mostrar un entorn natural en perfecta harmonia amb les paraules, carregades de saviesa, que els habitants de la zona pronuncien davant la cambra de l'autor mostrant, així, una realitat formada gairebé per la mateixa matèria amb la qual estan fets els somnis.

Si, com va dir algú, "caminar és sempre preguntar", transitar per El canto de la noche fins al seu colofó, acompanyar a l'autor en el seu recorregut fins a veure'l concloure, és una qüestió sense resoldre que, encara que no aclareixi els dubtes, ajuda, no obstant això, a comprendre'ns millor.