A El concurso de la gran felicidad la reflexió de l'autora ja no se centra en el cos de la dona i en la manera en el qual la societat el modela i restringeix, sinó en els usos quotidians de la vida en parella; posant de manifest com la dona suporta diàriament la desigualtat, havent de lluitar per qüestions tan bàsiques com treballar fora de casa o compartir la cura dels fills.

Apartant-se del realisme o de la temptació d'escenificar una ficció, Estíbaliz ha dissenyat una cuidada posada en escena que funciona a diversos nivells. L'acció és molt concreta: el pla curt d'unes mans femenines, enguantadas i glamuroses, repletes d'anells, que sobre un cridaner fons fúcsia, i mentre escoltem la lectura d'un diàleg entre una parella, procedirà a desembarassar-se una a una de les joies, símbols de dependència psicològica i econòmica més que d'amor.

El diàleg que sentim té el seu origen en el text de J.Ross L'home-femella centrat en la distribució del treball domestico i de la cura de la família que en la nostra societat segueix confinat a les dones que sofreixen un procés de precarització gradual. La manera en què s'entona el dialogo, sense dramatització, buscant que la lectura distanciada i irònica ens permeti detenir-nos encara més en les paraules i portar-nos a la reflexió, és un dels encerts de l'obra que aconsegueix una harmonia eficaç entre forma i contingut.

Coneixedora de la història de l'art feminista i de la trajectòria de les artistes que des de la dècada dels 60 treballen amb el vídeo per a reivindicar una identitat pròpia a les dones, Estíbaliz ha optat per allunyar-se de qualsevol exposició gratuïta al cos estilitzat o a l'atraient imaginari que sobre la parella heterosexual el cinema tradicional ha edificat, embolicant les relacions de poder amb tuls d'erotisme i sentimentalisme vacu. La conceptualització de l'escena, el recurs a la veu en off, i altes dosis d'humor i ironia són les eines de l'autora per a desmuntar aquests referents que les narratives cinematogràfiques clàssiques ens han inculcat.