Un passadís cap al dolor i la bogeria, una reflexió sobre les víctimes supervivents. Des dels horrors de la Història, El fin de las tinieblas de Raúl Bajo Ibáñez, es converteix en una gota d'esperança amb la nova vida.
« Llàgrimes, no apagueu completament la llum dels meus ulls. Deixeu que un record em sobrevisqui.» (Hölderlin)
A El fin de las tinieblas, integrada a la Trilogía de la desaparición, Raúl Bajo Ibáñez fa coincidir la memòria i el terrorisme mediàtic amb la memòria i el terror col·lectius. En aquest vídeo amalgama fets històrics de diferents èpoques, notoris per l'impacte violent que ha tingut en la societat, amb segments de pel·lícules i enregistraments propis. Narració fragmentada per sons lúgubres, subtítols sobre la supervivència alienada davant el dolor i imatges alentides, en blanc i negre i seqüenciades mitjançant pantalles fosques (pauses fugaces), que abasten des de salutacions nazis i cambres d'extermini fins a l'ensulsiada d'una de les Torres Bessones, passant pel desmantellament d'estàtues franquistes, la captura del matrimoni Chauchescu, etc. Són instants decisius que condensen la realitat del moment per a la història, encara que el que revelin només siguin indicis del que guarden. Revelacions de la barbàrie humana contemporània en un temps suspès entre diàlegs muts amb cotxe, on el que està a punt de passar es prolonga en la ment de l'espectador. Imatges emocionals per a un televident potencial, aliè al món i protegit per la pantalla, amb por al desconegut i cec davant el dolor dels altres (que sempre resulten ser monstres).
Només a través de la il·luminació, en els seus diversos sentits, s'és capaç de sortir de les tenebres. Raúl Bajo conclou la successió de catàstrofes amb una nota d'esperança. Predicant a través de l'exemple, i amb un tipus d'optimisme donat per l'experiència personal, progressa en la nota «encara queda temps» (exposada en el seu anterior vídeo Segundo intento) donant color a unes imatges estiuenques de platja amb l'autor portant al seu fill. Una catarsi amb solució positiva, la realitat domèstica i immediata, com a començament d'un nou món.
