Baitoa era un clot entre turons suaus d’on van treure una iuca gegantina, explicava l’àvia del realitzador. En aquell relat hi cabien els misteris d’un paisatge i la nostàlgia per un lloc que es transforma al ritme d’aquells que l’habiten o l’abandonen. Com per a moltes de les famílies que van migrar, Baitoa va ser sempre un retorn a aquell misteri, a històries i llegendes sobre coves encantades, indis i cimarrons, palletes d’or a les vores seques del Yaque o violències que no s’anomenen. Aquesta i altres històries que Juan Alfonso Zapata va enregistrar en aquests camps no distingeixen entre allò real, allò mitològic o l’imaginari dels seus propis records. Al cap i a la fi, la importància del fet –entre migracions, secrets familiars i rius que ja no donen vida– rau en el relat que busca allò que encara brilla entre les esquerdes.