Les religions abrahàmiques són fes monoteistes que reconeixen una tradició espiritual comuna, però així i tot es giren l'esquena. A través d'una sòbria posada en escena i una acció mínima, Maya Watanabe planteja com a protagonista la dicció de diverses jaculatòries, que a vegades arriben a ser cantades, per cadascun dels tres actors que reciten en un idioma diferent: hebreu, llatí i àrab. Les seves oratòries generen polifonies que componen una banda sonora amb textos de les religions majoritàries de la humanitat.

El péndulo és una òpera coral en vídeo sobre la tradició religiosa comuna que comparteixen les religions jueva, cristiana i islàmica. La millor manera de representar les correspondències entre les tres és la paraula (sense utilitzar vestimentes, ritus o imatges concretes), tal com assenyalen els seus llibres sagrats: «En el principi era el verb». D'aquesta manera Maya Watanabe construeix un tríptic format per tres pantalles verticals en les quals es mostra, dempeus en plànol americà, a un individu diferent amb els altres dos girant-li l'esquena. Cadascun dels tres no posseeix unes característiques significatives que identifiquin la seva raça, cultura o ideologia, excepte ser homes i anar vestits de gris de diferent intensitat. Comparteixen un espai circular, esquena contra esquena, posicions immòbils que respecten durant tota l'acció, encara que de costat lleument quan els toca recitar. El temps i l'espai és neutre, metàl·lic en verd, amb llum zenital, sense oferir cap pista estètica del lloc en el qual es troben. La càmera gira amb lentitud constant al voltant del trio, en adreça de les manilles del rellotge, situant alternativament i paral·lelament a cadascun en la posició de l'anterior. La precisió mil·limètrica del moviment circular de la càmera entorn dels tres individus evoca a una màquina de rotació perfecta. Il·luminant cadascun des de la foscor, la música, el silenci i el moviment pendular, destaca la interpretació i la dicció dels textos. Una coreografia vocal molt precisa, partint d'una abstracció neutra, que aconsegueix sorprendre per l'inusual tractament de les evolucions i de les interpretacions fins a la màxima sincronia, sons que s'entrellacen polifónicament arribant fins a l'exaltació minimalista en moments d'harmonia. No obstant això, ells continuen immòbils, en la mateixa posició, girant-se l'esquena.

Sobre cadascuna de les imatges se subtitula a un idioma comú que els protagonistes reciten, però no és possible llegir els tres discursos simultàniament i es perceben superposats. Aquests discursos estan basats en les tradicions i textos sacres de cadascuna de les religions, per mostrar en la seva recitar paral·lel les seves subtils diferències, passatges similars distorsionats per matisos entre sinònims. No obstant això entre aquestes subtileses es poden apreciar les seves distàncies i tensions en les diferents versions del mateix esdeveniment. En l'ús que Maya Watanabe dóna al text, la seva sonoritat i la posada en escena, aquest audiovisual transcendeix a les formes convencionals de la representació, més enllà dels límits del temps.

Carlos Trigueros