«Un menjar fotogràfic és devorada en un món enllaunat». Composició, disposició i resultat per a una animada natura morta en un espai relativament bidimensional, dissenyat geomètricament. En aquest espai entre bi i tri dimensional es despleguen els seus elements plans, com les cadires, per a una cosa tan bàsica com menjar. Però el menjar és pla. A través de l'animació de fotografies dels aliments en els seus diferents moments d'ingestió uns comensals invisibles.

“El sabor del menjar de llauna” tracta d'un vanitas animat. El desenvolupament d'un menjar sense comensals els aliments dibuixats dels quals simplement van sent deglutits en una escena on s'han anat modificant els elements plans per a manifestar la qualitat i el sabor uniforme del menjar enllaunat. «Els objectes ens parlen molt, han viscut més que nosaltres, i ens inspiren. Els objectes alliberen la nostra memòria, són com a muses per al desenvolupament creatiu.» Com en la natura morta històrica en la pintura, Mercedes Gaspar planteja en aquest curtmetratge la dicotomia entre el fingit i la veritat. Certs elements que apareixen són reals i altres dibuixats (la diferència s'estableix en les seves relacions *tri i bidimensionals), deliberant sobre la realitat i la seva representació, i de com aquesta pot convertir-se en una altra realitat. «Un ritual en el qual tot està representat, enllaunat i consumit, fins i tot la pròpia pel·lícula, per aquest motiu els títols vagin sobre fotos, i aquests sobre una taula plena de llaunes de menjar, rodets, i pel·lícula de cinema, pintades de blanc».

La tècnica que utilitza Mercedes Gaspar tant en aquest treball, com en la resta de la seva filmografia d'animació, la tècnica que utilitza és la pixilació, o rodatge foto a foto. Aquesta pràctica bàsica del cinema d'animat consisteix a registrar, fotograma a fotograma, tant imatges dibuixades, fotografies, com altres objectes inerts, per a aparentar després el seu moviment en la projecció. Es roden un parell de fotogrames i sense moure la càmera es modifica subtilment l'estat o la posició de l'objecte. Repetint el procés successivament s'aconsegueix una acumulació de moments estàtics produint el moviment (que no existia durant la presa) en la projecció consecutiva d'aquests fotogrames estàtics. «M'adono que a vegades m'interessa més el representat que la vida real, m'agraden més els símbols, les icones, les fotografies, i qualsevol tipus de representació, que ofereix una detenció, una selecció i una fixesa, un punt de vista, que s'escapa de l'aglomeració, velocitat i caos del real».

“El sabor del menjar de llauna”, «que va ser el primer que vaig començar a rodar, però que no vaig acabar fins a l'any 1998», va anar naixent al mateix temps que “Les parts de mi que t'estimen són éssers buits”, “Esclaus del meu poder” i “El somni d'Adán”. «Perquè tots els curts d'animació els vaig escriure després de rodar “El seu primer amor”, i vam estar treballant alhora, amb part de l'equip interessat en l'animació, amb la idea de fer-los com una sèrie». En aquesta obra Mercedes Gaspar sembla homenatjar la cinta més cèlebre de Chomón “L'hotel elèctric” de 1908. Un hotel on els objectes, igual que en “El sabor del menjar de llauna”, posseeixen vida pròpia (raspalls que pentinen sols, sabates que es descorden a si mateixos, mobles que deambulen pel pis, etc.), encara que en la peça de Mercedes Gaspar no existeixin subjectes.

Encara que la seva fascinació pel menjar enllaunat va començar en la infància, «quan el meu germà i jo, vam anar a comprar alguna cosa per a menjar i trobem tot el que es venia, ja fet i en llauna, i amb unes belles fotos en les caixes, i no enteníem com es podia perdre tant temps, si et venien el mateix, ja preparat. I bastava un obrellaunes, per a obtenir el resultat. Així que en un moment d'arravatament, comprem tot el que vam poder… i després van haver d'anar a retornar gran part de la nostra compra, perquè a la meva casa no els va semblar que el menjar enllaunat fora sa».