Adán, a través de la seva inconsciència, va remoure els seus sentiments trobant un íntim desig, el seu Eva. En aquest somni, producte de l'animació de fotografies. Adán desitja recuperar a la seva companya després d'una ruptura (un pensament inconscient del seu cor), i l'aconsegueix però com a imatge trencada per ell que es recompon. Una fotografia amb vida. Ella li mira, li fa senyals dins del marc i intenta sortir, però els perills del món d'Adán li ho impedeixen. Per a aconseguir-ho ell haurà d'entrar en el món d'ella, sent tots dos éssers fotogràficament animats.

«Llavors Yavé Déu va fer caure sobre l'home un somni letàrgic i mentre dormia va prendre una de les seves costelles, reposant carn en el seu lloc; seguidament de la costella presa a l'home va prendre Yavé Déu a la dona i la hi va presentar a l'home,…» (Gènesi 2.21-22). El mite del somni d'Adán és també conegut com el somni de la intel·ligència, un èxtasi passiu en el qual la inactivitat de la ment calma la raó. Per a la creació de la dona, que és l'element irracional, la consciència d'Adán havia d'estar dormida. D'aquesta inconsciència neix la seva rèplica complementària per a viure sempre amb ell, procrear i protegir-se. Una ajuda apropiada com a mútua i recíproca. Però en “El somni d'Adán” de Mercedes Gaspar el mite succeeix d'una altra manera.

“El somni d'Adán” es presenta amb una habitació, com a paradís solitari al qual es veu sotmès el primer home. «Empresonat en un  llit petit, en una habitació petita, gairebé nua.» El seu somni és solitud i caos, cobrint la foscor l'abisme del seu esperit. D'aquest Adán solitari sorgeix el seu doble que el complementa, la seva estimada, reflex del seu anhel fet imatge amb vida. Ella lluita contra els perills del món exterior al marc (que assenyala els desitjos i somnis d'aquest déu home), aplacant quantes dificultats troba al seu pas. Però no és possible la seva unió per la diferència de realitats en les quals viuen. Ja que ella no pot accedir al format tridimensional, de fotografia a ser carnal, per la qual cosa ell es transfigura a ser bidimensional. Adán mira embadalit a la diminuta dona del marcs, l'acaricia, redueix la seva grandària per a entrar en aquest nou paradís, però llavors ella creix i ell  es llança dins de la seva boca, com si fos una piscina. «L'home entra en ella per a poder néixer veritablement  al món real.» Finalment tots dos són iguals. Ella neix de la ruptura de la seva foto en mans d'Adán, així també el nou home es forma a través d'Eva, emulant el seu estat. Carn de la mateixa carn de paper emulsionat, «una metàfora de l'acte amorós, i de l'enllumenament».

Després d'experimentar en “El seu primer amor” amb el rodatge de persones a velocitat normal separat els seus fotogrames per a animar-los sobre la taula amb atrezzo i fons a escala o amb fotos fixes dels personatges com a fons per a treballar sobre ells l'animació, com en “Sabia que vindries”, Mercedes Gaspar roda “El Somni d'Adán”, per primera vegada, amb la tècnica de pixilació. En aquesta obra es barrejaven l'animació de persones, d'objectes, de fotos, de plastilina, i làtex resultat d'un any de proves, cerca de solucions per a efectes i construcció de decorats que poguessin ser animats

Mitjançant la càmera de motor pas a pas, rodant fotograma a fotograma, treballa amb els actors com si fossin ninots. El moviment es divideix en fragments, per a això els actors necessitaven suports del *atrezzo. En forçar el procés gravant dos de cada quatre fotogrames atorga al moviment una sensació estranya, irreal. «Queda bé, i  es redueix el temps de rodatge de cada presa». Encara així el ritme de l'animació es va alentir, per a crear un permanent estat oníric (una sensació pròxima a la càmera lenta del cinema mut) ajudat per travelling irregulars «mesurats a ull, podent així accelerar o desaccelerar fragments, normalment sempre solc començar i acabar més suau, és a dir amb més passos».

La tècnica de rodatge per *pixilación requereix decorats a escala humana, unint als inconvenients d'un rodatge de real els del procés d'animació. Un treball ardu, llarg i tediós a més de molt car, pel fet que és un rodatge com el de qualsevol pel·lícula, en necessitats tècniques i de personal, agreujat per la lentitud d'una pel·lícula d'animació. Cada presa va portar una mitjana de cinc hores, tres dies els plans mes llargs sense actors i amb actor fins a vuit hores el pla, mentre els detalls de moviment de mans, peus, del rostre sense animació, d'objectes o ninots es van realitzar més ràpidament.

«No és bo que l'home estigui només; li faré una ajuda semblant a ell» (Gen. 2.18)