El tenista fa ús de la imatge d'un videojoc –un partit de tennis- com a metàfora d'una realitat que vivim. La societat de la informació imposa dinàmiques vitals que no ens deixen temps per a pensar; el temps que passa entre un succés i la cerca de coneixement sobre aquest és mínim, i permet poques possibilitats d'enteniment de la realitat. Pensadors com Eduardo González o Castell, amb la seva idea de temps atemporal, s'estan ocupant d'estudiar aquestes qüestions. Malgrat estar guanyat el partit, el jugador –narrador- sent que alguna cosa no va bé i es pregunta per la seva existència. La metàfora lúdica del Guanyador i del Perdedor apareix evident com a producte de la crisi actual del model polític-social de competició que vivim en aquest moment.

La imatge del videojoc del partit de tennis està acompanyada d'un text bastant rotund: ¨Jo era tennista i havia jugat molts partits, però cap tan estrany com aquell, i és que, encara que anava guanyant, alguna cosa no anava bé. No em sentia del tot jo. Per què em movia d'aquesta forma?. Suposo que em tranquil·litzava pensar que estava intentant fer-ho bé, intentant esforçar-me, intentant guanyar, intentant ser jo. Però les coses no sempre surten com un vol i quan creus que tot va bé, les coses comencen a fallar i descobreixes que no saps perquè estàs aquí, que no saps qui cony ets”.

En unes declaracions recents Woody Allen comentava, a propòsit de la seva pel·lícula Match Point, "en un partit, la pilota copeja a la part alta de la xarxa; durant un quart de segon, pot caure cap a l'un o l'altre costat. Amb una mica de sort rebota en el que et convé i ganes el partit. Però també pot caure del teu costat, i llavors perds". No obstant això, aquest vídeo del col·lectiu ZEMOS98 no recorre tant a la metàfora del partit de tennis per a reivindicar el paper de l'atzar , sinó mes bé per a revelar-se contra un sistema que ens força a semblar el que no som i a una inèrcia que ens porta a llocs on no volem estar i a perdre el control sobre les situacions que vivim.

Al final el jugador (és a dir, el narrador) decideix sortir del camp; el partit està perdut o bestiar? Com en la resta de les seves obres, l'àudio, un balada de Bonnie Prince Billy, té gran protagonisme.