En plena campanya de les primeres eleccions autonòmiques es va formar el Col·lectiu Equinocci amb la finalitat de produir i realitzar aquest vídeo. Com en aquell moment Vídeo-Nou estava realitzant els passos necessaris per a constituir-se com Servei de Vídeo Comunitari, Pau Maragall va promoure la creació d'aquest nou col·lectiu format per Pau Riba, Víctor Obiols i membres de Vídeo-Nou.

Data de les eleccions: 20 de març de 1980. So de ràdio, escoltem el noticiari de les sis del matí. En aquesta ocasió els autors ens van fent partícips d'aquest esdeveniment des d'una mirada múltiple i diversa. Un taxista diu que votarà a les esquerres, Santiago Carrillo apareix en un míting del PSUC / PCE. Felipe González ho fa en un del PSC / PSOE. Un cartell electoral de Jordi Pujol apareixerà repetidament en el vídeo. Mentre ens mostren imatges de la Barcelona d'aquells anys, un incansable so de radi va ocupant l'aire. Personatges de l'època i partits polítics que avui, o bé no existeixen, o si existeixen no són els mateixos. Coneixem, també la misèria dels pescadors. També podem conèixer el local que el propi col·lectiu Vídeo-Nou tenia en aquella època dins de l'Institut del Teatre. Una de les escenes més atractives potser d'aquest reportatge, seria la que mostra una entrevista amb Jordi Pujol embolicada en música barroca.

Aquest vídeo és una altra prova més de l'intent per tractar les pràctiques socials com a element fonamental des del qual desenvolupar tota acció cultural i comunicativa. O dit d'una altra manera, aquest vídeo és un dels exemples més clars d'allò que en boca de Vídeo-Nou i grups com ells, va venir a denominar-se «comunicació contextual».

La pel·lícula acaba amb un pla que mostra la portada del diari Herald amb la notícia de Jordi Pujol com a guanyador. L'endemà comença l'equinocci de primavera.