Del metratge sobrant d'un curt apareix una narració experimental en cinema, un esbós breu que obre una possible història d'amor i mort. Les confluències casuals, encara que premeditades, de diferents individus al costat d'una narració ens fa suposar una noia, una traïció, un dolent, un perseguidor i una víctima.

Isaki Lacuesta, donat suport pel relat de Robert Walter, Esbozo, recull fragments inconnexos de material rodat com a divertimento per a conformar una sèrie de tensions palpitants d'incomunicació amorosa, de dubte i fugida. No es parla de motivacions, juga amb retrats i paisatges fins a suggerir petits tipus de conductes humanes, a través dels moviments de les quals i intimitats podem albirar, amb una estructura de fulletó o de romanç, iròniques imitacions de la literatura amorosa (i amb un fons de blues: Dead Man de Neil Young).

La recombinació de plans genera llacunes que són interpretades (gràcies a l'educació en els codis estàndard del cinema) com a derrapatges en el temps, visions subjectives o repeticions, que, de forma optimista es pensa, aportaran alguna dada nova. L'anhel d'una lògica potencial que serveixi per a organitzar les dades en la consciència. Una successió de moments no és una història i una història tampoc és una sumatòria de moments. La història es fa possible per a un espectador que l'organitza al seu cap. Fora d'aquest cap hi ha converses, persecucions, rebombori i arravatament. Una successió de moments que transcorren i es dissolen permanentment: la imatge suggereix, el text ancora i el desenllaç en suspens.