Entre terres àrides uns gossos observen la crema d'un escombriaire. Segons progressa amb constància la panoràmica horitzontal de 360º van sorgint diferents absències. Aquest és només un dels canals d'una instal·lació de tres canals, la peça completa gira entorn d'imatges que al·ludeixen a la història recent peruana.

L'escenari presentat en aquest vídeo podria ser una conseqüència d'un rotund pla d'extermini: arrasat qualsevol vegetal només roman la terra seca. És un paisatge en el qual s'ha aniquilat, o està en procés, tot testimoniatge que va haver-hi una mica més, qualsevol tipus de memòria. La imatge, acompanyada pel so ambient, recorre pausadament l'horitzó en el qual només es veu terra, suaus pujols, alguns gossos i incendis llunyans. Quatre panoràmiques circulars se succeeixen en un únic i prolongat pla seqüència calmat i que reflexiona sobre els límits del paisatge. Davant l'esdevenir de l'a penes existència de successos cada matís apareix subtil i delicat. El moviment dilatat incideix en un tipus de mirada esbalaeix que articula noves comprensions de l'espai en cada nou cicle, aparentment buit però complex en el seu detall —la situació dels gossos, de les fumeres, de les pedres, etc.—. El fum sol considerar-se un tipus de distracció per a encobrir una acció, i en aquest recorregut existeixen dos tipus de fum diametralment oposats en la seva situació. El desig i necessitat de commoció del potencial espectador produeix una mirada àvida que s'apropia de les seves pupil·les incitant-li a escrutar successivament l'espai. Així mateix, l'immutable moviment panoràmic d'aquesta mirada única reforça un pensament circular, a manera de mantra psíquic o roda de pregària. Segons la tradició budista tibetana, les rodes de pregàries són un recurs visual per a desenvolupar la capacitats pròpies cap a la il·luminació i són utilitzades per a recol·lectar coneixement i virtut a més de purificar el negatiu. Maia Watanabe mostra allò que no és abordable a través del llenguatge quotidià presentant, d'aquesta manera, el buit complex de l'espai deshabitat. A més, un aire de malenconia condueix aquesta rítmica circularitat. L'autora planteja la dificultat d'aconseguir un final tancat que contingui un relat potencial, deixant l'obra necessàriament inacabada sense un abans i un després, tancada en la seva pròpia òrbita de meditació.

Carlos Trigueros