El ritme taca de vermell la pel·lícula; a mesura que aquest s'incrementa, altres colors i formes evolucionen. Com bombollesde sang, el zapateado del so potencia la tensió de la imatge. Quan sembla que no pot anar més enllà, la pintura es doblega sobre si mateixa, apareixent un ritme contraposat que acreix la tensió.

Des de l'abstracció monocromàtica, Oriol Sánchez investiga en l'excitació entre imatge i so com a portadores d'emocions complexes, així com desenvolupa un meta-assaig sobre la mateixa pràctica. Estudio en rojo és una pel·lícula que parteix de tota una tradició sobre experimentació de pintura en cel·luloide, reinterpretant-la irònicament en trencar el purisme clàssic que sol afectar aquest tipus de propostes. La intervenció de la postproducció digital i la introducció d'un ritme contrari al racial, amb el qual comença el film, el carreguen d'una polifonia anticanòniga que converteix la proposta en contemporània. L'artesanal és desmitificat per la metamorfosi i manipulació del químic cap al digital, i aquest procés és el que és ressaltat en les permutacions d'àudio i imatge.

Com a representació al límit de la pròpia pràctica pictòrica, a aquest Estudio en rojo li correspon un Estudio en azul del mateix any, tots dos creats per a instal·lació monocanal per a televisió petita. De forta propensió barroca, l'excitació, que tant el color com la progressió rítmica produeixen, es converteix en un estat de tràngol inconscient on els pensaments flueixen indiscriminadament. Al servei d'aquests llancis de grafies desbocades sense fi racional aparent, deriven en un delit voluptuós. L'inconscient òptic en aquest vermell pot trobar tant el desassossec de la carn, dels llavis, del poder, de l'aventura, del joc, de la transgressió, com la vanitat del desig, de la passió, de l'orgasme, fins i tot, de la malaltia.