L’aigua llisca i cau, viva, orgànica, bruta i hipnotitzant, a l’inici d’aquesta peça de Francesca Llopis. Les veus venen després; són dues i semblen d’infants i, com l’aigua, llisquen al llarg de la proposta. Veus que, com si ens xiuxiuegessin a l’orella, ens fan partícips dels seus jocs, preguntes i secrets; i que contribueixen a crear l’atmosfera poètica i abstracte que caracteritza aquest treball de Llopis.

La natura és una font d’inspiració essencial en el treball de l’artista i aquí, remogudes dins l’aigua, les fulles d’eucaliptus ballen, hipnòtiques, en una dansa que ens convida a la contemplació, a submergir-nos dins l’aigua, les paraules i les imatges que ens regala.