Una jove mare amb la seva filla nounada en un soterrani. Un home recolzat en la paret les vigila. La càmera realitza diferents acostaments a mare i filla, les quals besen alternativament a l'objectiu que les observa. Finalment s'incorpora al quadre qui grava, el mateix autor integrat en l'escena familiar.

La mare exhibeix a la seva filla, davant la càmera i l'audiència potencial, i li dóna de mamar. Una acció que rememora les múltiples escenes de la pintura històrica en les quals apareix la Verge amb el seu fill. La distància entre aquesta posada en escena i la seva correspondència històrica (no sacra, en un soterrani, vestits els protagonistes a l'última de l'època, dos candidats a pare, la duplicitat de l'observador que així mateix és part de la representació...) permet una lectura actualitzada de la representació artística acostant-la a la pràctica domèstica habitual de l'àlbum familiar, encara que amb certs tints perversos.

Aquesta relectura històrica s'efectua en un context social de canvi: una vegada conclosa la Transició històrica de la dictadura a la democràcia, existeix la necessitat de donar nou impuls a la cultura per a fer-la contemporània. Aquest treball està en sincronia amb l'explosió artística madrilenya d'aquells anys, que va suposar un veritable renaixement de l'art de la representació. Un moment en el qual es van establir nous paradigmes, en gran manera a partir de l'assumpció de les tecnologies de captació i reproducció electrònica, per la qual cosa aquest autoretrat familiar resulta ser una escena sobre els costums de la neo-família (ja que, en aquesta època, el prefix neo es va imposar a qualsevol paraula que es volgués actualitzar o netejar del passat repressiu). D'altra banda, la perversió de l'escena familiar es produeix a través de la identificació de qui mira l'escena, de qui porta la cambra. Dos homes miren, l'autor de la cinta, Pedro Garhel, més un altre inquietant que apareix en els primers moments i observa apartat l'esdevenir de l'acció. Qui és i què fa allí?