Assaig audiovisual sobre la pintura-temps, sacsejant l’abstracció històrica a partir de la pel·lícula primigènia de l’Equipo 57, Film experiencia n.º 1. Base teórica: interactividad del espacio plástico. 

«El reconocimiento no es suficiente, hay que creer en los colores, hay que creer en las alucinaciones, hay que creer en los fantasmas.» (Equipo Moral)

Aquest vídeo forma part del projecte Equipo Moral, fundat a Salamanca des del 1991 per Chema Alonso i Carlos TMori. La seva premisa, sintetizada a partir dels textos d’Emil Cioran, és «l’error de tots aquells que s’han acollit a la decadència consisteix en que, enlloc de fomentar-la, la combaten: perquè a mesura que avances, s’esgota, fent possible que sorgeixin noves formes». El mètode de treball de l’Equipo Moral parteix del «reciclatge i la descontextualització per desenvolupar noves percepcions, en que l’especulació personal s’enfronta a les idees canòniques, tancades i mistificades». Al treballar amb material aliè, reactualitzant-lo a mode de tribut, «desenvolupen un territori metarreferencial, que en sí mateix conté la història inicial, però amb una nova forma que expandeix els sentits i sensibilitats de l’original». Aquesta abstracció de l’abstracció canalitza idees afectives sense necessitat de confeccionar un relat, expandint i desplaçant el llenguatge visual.

D’aquesta forma, el novembre de 2017, plantegen un assaig sobre el soroll audiovisual distorsionant lliurement l’obra cinematogràfica de l’Equipo 57: Film experiencia n.º 1. Base teórica: interactividad del espacio plástico, del novembre de 1957. L’Equipo 57 va ser un col·lectiu d’artistes que, entre 1957 i 1962, practicaven en els anys cinquanta un tipus d’abstracció cromàtica —basada en la Interactivitat de l’Espai Plàstic— i integrat inicialment per Jorge Oteiza (1908-2003), Luis Aguilera (1924-2011), Agustín Ibarrola (1930), Ángel Duarte (1930-2007), José Duarte (1928-2017) i Juan Serrano (1929). A través d’aquestes peça fan un homenatge a tota una generació espanyola d’artistes abstractes del segle XX a partir de la relectura d’aquesta peça única i històrica a mode de retrat coral —transitant per diferents tipus i estrats de soroll digital— sense perdre’s en còmodes elogis.

A través de l’escamoteig modifiquen la representació pautada per l’Equipo 57 —de la «interactivitat de l’espai plàstic» a l’«apropiacionisme glitch»— el gènere —en lloc d’una animació time lapse una seqüència dinàmica de descomposicions properes al viying— i la tecnologia articuladora —vídeo digital en lloc de pel·lícula química—, aportant una emoció al dotar-la de context a través d’un so que explora diferents registres. Abstraccions pictòriques que successivament es van degradant i reintegrant a mesura que palpiten a través d’un espiral d’esdeveniments, des de l’exterior fins al centre, dispersant la pel·lícula química cap a l’error digital. Intensificant el seu deteriorament i generant noves formes cromàtiques que es desfan progressivament. 

Manuel Villamediana Bayón