Filmmaker aborda l'experiència que Victor Kossakovsky, cineasta rus, va viure al llarg de dues setmanes al costat d'un grup d'alumnes del Màster de Cinema Documental de la UPF de Barcelona. Kossakovsky va proposar als alumnes el següent repte col·lectiu: "Prepareu durant un parell de mesos un o dos plans per alumne. No existeix cap tema o idea obligada per a la filmació dels plans. Cadascun triarà filmar el que més desitgi. L'única condició serà que tots els plans hauran de ser panoràmiques amb un moviment d'esquerra a dreta. Al final dels dos mesos em reuniré amb vosaltres. Junts muntarem una pel·lícula". La pel·lícula es diria Panorama.

Però la il·lusió, tant de Kossakovsky com dels alumnes, es veurà convertida en els primers dies de muntatge en frustració i decepció. El nivell de compromís exigit pel cineasta, les dificultats de comunicació i la lluita per definir conceptes i idees aviat sumirien a Kossakovsky en un abisme, en un forat dins de si mateix. Filmmaker va aparèixer llavors com l'aventura de filmar una pel·lícula sobre una pel·lícula impossible. Al principi, des del nostre costat de realitzadors que observen una experiència amb la seva càmera, només existia l'admiració pel cineasta, la necessitat de filmar un procés que prometia ser una gran lliçó de cinema, i al mateix temps una gran lliçó vital. Després vindrien, com sempre, les limitacions tècniques i els dubtes sobre el concepte de la pel·lícula. Com filmar un procés creatiu? Com filmar-ho a més quan aquest procés només tenia lloc dins d'una sala de muntatge, quan la realitat estava en una pantalla aliena i invisible? Tan sols el cineasta i els alumnes, mirant un procés ocult en la nostra pel·lícula, en el qual ni les paraules ni els gestos resultaven expressius. Per aquesta raó en Filmmaker no es mostren en cap moment les imatges del muntatge de Panorama, del seu desenvolupament com a pel·lícula en la pel·lícula per a convertir-se en pretext, per a situar-se en un altre lloc que és el de la passió, el de la vivència temporal del cineasta per treure, una vegada més, una obra endavant.

Més enllà de Panorama llavors, l'espai de la sala com un teatre en el qual té lloc una lluita de voluntats, de desitjos i realitats. Els ensenyaments de Kossakovsky sobre el cinema i sobretot la transmissió de la seva passió es converteixen, al final, en el motor de la pel·lícula. Una pel·lícula que acaba abstraient-se de la realitat mateixa per a traçar un petit retrat intern del cineasta en la seva particular travessia pel desert.