El planeta on vivim resulta d'un cúmul de matèries físiques i sensibles que el converteixen en un organisme complex. La teoria de la terra com Gaia, proposta per James Lovelock, metaforitzada en imatges per Josu Rekalde sobre un directe de música de María Eugenia Luc.

Gaia és una recerca que parteix de les experiències artístiques de Josu Rekalde , entorn de la consciència social i els conflictes humans, expandint-les cap a les lleis per a la vida. En aquesta exploració es per a a admirar el planeta d'on parteixen. A través d'imatges ambigües de la biosfera immediata metaforitza la creació de l'existència mitjançant una subtil intervenció en la velocitat i direcció de les imatges, proposant un teixit de canvis que desafien les evidències. D'aquesta manera acomoda les formes, superfícies, i manipulacions del seu hàbitat als moviments erràtics de la música de María Eugenia Luc.

A la caiguda de la pols sement, des d'unes mans masculines que l'esmicolen, sobre una terra rompuda que és, al seu torn esberlada per una mà femenina amb un ganivet, sorgeixen, en primer lloc, flors seques, i posteriorment, fulles fresques de llorer. De la pols, pol·len volant, en un al·legat per la vida, observem sobre l'objectiu alguna cosa que sembla blat i resulten ser aigües tèrboles. Des de dins del mar les ones van a l'inrevés, les gotes translúcides ens impedeixen contemplar la mutació dels fluids. La mateixa mà curta la imatge de la riba d'un riu i ens submergim explorant els seus llots. Fusta, mà i pell, que és acariciada, cap a una superfície en moviment de verds arbres que, al seu torn, es fundi en el caos digital. Núvols de soroll gris, el títol de Gaia i les mans que empolvoraven recullen la pols en el mateix moviment invertit. Absorbint les partícules en un cicle sense fi.

Implícitament, Josu Rekalde exposa que l'ésser humà no és amo i senyor de la seva terra, sinó una partícula més d'aquest organisme anomenat Gaia. Aquesta proposta planteja un qüestionament de les maneres de comunió amb el medi ambient, humanitat i interacció en relació amb un nou món més conscient de si mateix. La resistència de Gaia es basa en la intel·ligència del seu ecosistema, la seva capacitat per a desenvolupar-se i autoregular-se enfront de les agressions dels seus habitants. Mitjançant un comportament, aparentment autònom, la terra s'erigeix com un ser desenvolupat, fragmentable i propagable que la antropomorfització permet comprendre qui genera, fa fer eclosió i insufla nova existència.