Emmascarat com a videoclip del grup Os Resentidos, aquest vídeo suposa, no només una cerca d'una cultura autònoma, sinó una crítica construïda sota el prisma de l'humor i la ironia a les polítiques i supersticions oficiades per a aconseguir aquesta identitat, com una transcripció que complementa caòtica i irònicament les lletres.

Des d'un cel ennuvolat esclata la tempesta i, amb la música, una nena mira el llibre de la Gran Enciclopèdia Gallega, convertit en el llibre de la Galícia caníbal que comença amb les seves festes, el franquisme, la devoció al sant i la transició pactada fins que apareix la Moguda. Els anys vuitanta, marcats per la necessitat de ser “moderns” de tot el país, a Vigo tenia lloc el que posteriorment es coneixeria com “movida galega”, punt de convergència per als creadors d'aquesta ciutat, on es van trobar gent tan dispar com Antón Reixa, dedicat a la poesia i la música, amb Villaverds que experimentava amb l'electrònica audiovisual. Tots dos van ser dos dels caps del moviment que va desenvolupar la creació en vídeo en un dels períodes amb major repercussió estatal de la creació gallega, que al seu torn era un dels moments més productius de l'audiovisual electrònic. Dècada fructífera que marca uns inicis creatius que es van transformar en indústria audiovisual.

Les comunitats necessiten per a la seva coexistència un conjunt de dispositius comuns com les tradicions, les cerimònies, les festes patronals, etc., que generen una acte identitat. El paisatge sociocultural de la comunitat autònoma gallega que apareix a Galicia caníbal resulta de l'intent d'amalgamar tradició i modernitat, on gents i costums variats conflueixen en una redefinició de si mateixes, amb esquitxades tant polítiques com antropològiques. Sense ànims etnogràfics, han disseccionat una cultura fortament estructurada pel catolicisme i les seves supersticions esfondrant-la davant l'exaltació popular: el folklore, la matança del porc, la moda, les excitacions rurals i de la tercera edat, els penitents, les discoteques, la publicitat que educa i la negació de l'immigrant mostrant una cultura polimorfa i contradictòria que llisca els tòpics.

En veure el conjunt apareix un retrat de grup d'uns costums i personatges enclavats en el nostre passat immediat però on trobem cares familiars i la pròpia identitat es veu reflectida en aquests temps. Però al final la festa, del canvi i la transició, es fa miques amb la ressaca, després de ser consumida i deixar de ser excepcional. Encara que mori la superstició queda la tempesta.