L'època daurada de Hollywood, aquest període que transcorre entre les dècades dels vint als cinquanta, ha estat crucial per a la construcció d'un imaginari cultural que ha calat en les ments de persones procedents de tots els racons del món. Pomposos decorats, grans bandes sonores i brillants estrelles, resultaria complicat no pensar en la història cultural sense comprendre el pes que han tingut aquestes pel·lícules en la construcció d'ideologies, estereotips i aspiracions de milions d'espectadors. Els grans estudis van apostar per gèneres que amb el temps s'han convertit en clàssics: el western, el musical, la comèdia romàntica, l'èpica o els drames, creant llenguatges propis i articulant una forma de comprendre la història molt particular. Hollywood sempre ha estat un mirall una mica distorsionat de la realitat, paradoxalment quan les intèrprets femenines copaven els crèdits de grans produccions i ocupaven el centre de l'escena, la seva realitat social distava molt de ser la mateixa, invisibilitzades en la llar, les dones s'afanyaven per ser la perfecta mestressa de casa, mare i esposa, portant una vida completament diferent a les que mostraven les grans estrelles del cel·luloide.

Si bé al cinema les grans estrelles femenines eren sinònim d'èxit comercial, les actrius havien d'interpretar uns guions que les estereotiparien i les encasellarien en rols molt específics: la rossa ximple, la tigressa, la patidora, l'esposa somrient o la gran diva. El seu personatges es sexualizarien i usarien el seu cos com a arma per poder accedir a un poder que en la realitat els estava negat. Lauren Bacall, Ginger Rogers, Jean Harlow, Norma Shearer, Greta Gràcia, Jeanette MacDonald, Judy Garland o Gene Kelly, són tan sol un exemple d'aquestes actrius que tocarien la cúpula de Hollywood amb els seus dits i que en les seves pel·lícules ocuparien un lloc central, protagonitzarien grans històries d'amor, trencarien el cor de milions d'americans, però els seus salaris serien inferiors i la seva vida laboral més breu a les dels seus companys masculins.

En aquest vídeo de Julia Montilla, que és part d'un projecte més ampli anomenat Moonlight, l'artista ens retorna a l'època daurada de Hollywood recuperant la seva estètica i introduint-nos en un dels gèneres més innovadors visualment per a l'època: el musical. Montilla reflexiona sobre el paper de la dona al cinema fent-la desaparèixer. Una vegada eliminada de la coreografia es fa més evident l'absurd de la seva funció en la pel·lícula. L'escenari i la música segueixen estant allí, els ballarins segueixen executant amb perícia el ball, però falta un element crucial perquè aquesta es desenvolupi amb normalitat, aquell que li dóna sentit a l'escena.

Aquesta dona essencial és intercanviable, pot ser una rossa o una bruna, perquè interpretant a la perfecció el paper que se li ha assignat es limitarà a somriure i deixar-se portar pels seus companys masculins, es limitarà a seduir al públic amb les corbes del seu cos. D'aquesta forma Montilla elabora una lúcida crítica als rols de gènere sobre els quals es construeixen les pel·lícules de Hollywood i ens convida a reflexionar sobre els processos de construcció d'identitat. Ocultant un dels elements de l'escena la resta de dispositius cinematogràfics surten a relluir, els estereotips s'aguditzen i s'obre un buit a l'espai destinat a projectar els desitjos, la dona segueix faltant en la pel·lícula.