Com és habitual en les pel·lícules de David Domingo, situacions múltiples, humorístiques i fresques s'amunteguen magistralment per a fondre “vida i art” en un corrent impredictible de cites a la sèrie B, al còmic, a les  *teleseries, al cinema alternatiu, al documental fals, i al vídeo casolà. Un plantejament del cinema com a joc d'improvisacions, com a diversió entre amics, sense censures ni imposicions, que situa a l'espectador dins i fora de l'acció, mentre es posen en dubte els costums de la societat convencional i conservadora i es proposen formes alternatives de vida.

Grip és un  relat postmodero compost per diferents històries una dins d'una altra. Després del “rugit” de la gata Viva, emblema de la productora, i paròdia meravellosa del lleó de la Metre-Goldwyn-Mayer, assistim a una situació en la qual uns personatges nus esperen en una bugaderia que la seva roba surti neta de la rentadora. Però de seguida sabrem que La bugaderia nudista no és la pel·lícula que avui veurem, tal com ens explica el propi director, David Domingo, que càmera en mà i també nu, irromp en l'escena com a autor poderós i omniscient, per a comunicar-nos que avui ens comptarà una altra trama, la que es desenvolupa en el dormitori contigu i protagonitza una parella de músics.

La grip ataca a una jove parella i a partir d'aquest fet, una infinitat de situacions  rocambolesques se succeeixen, sota un to de cinema amateur i underground i una direcció d'art cuidada per Manolo Dues fins a l'últim detall en la seva estètica kitch i decadent, absolutament hipnotizant. Una meravellosa metàfora de la por a les epidèmies (físiques i mentals), i al contagi que vivim en la nostra atemorida societat occidental.

Partidari del found fotage, de la deconstrucció, i del detournement fílmic, les pel·lícules de David Domingo són bons exemples de l'audiovisual postmodern més híbrid. Els mons personals, les seves pors i malsons, s'expressen en rius d'associacions que semblen inspirar-se en somni o visions.
En aquest cas l'obra sembla inspirar-se al cinema amateur, i al cinema underground de Warhol o Jack Smith; però als quals se'ls hagués regirat en una coctelera amb la sèrie B , el còmic i la  televisió més “camp”.