En una mescla d'enyorança i dens pesar, com en un dia ennuvolat, Oliver Laxe es confronta de nou a l'“Altre”, demostrant que en el fons es pot ser igualment estranger a Galícia que al Marroc o París. Sense objectius predeterminats per un guió, Laxe filma amb la senzillesa del mirar, sense necessitat de ser narratiu ja que, qualsevol estructuració ulterior, faria desaparèixer la subtilesa que posseeix el quotidià.

Amb cert grau de placidesa lírica, d'exòtica nostàlgia, Oliver Laxe retrata en seqüències efímeres a un grup d'obrers que treballen en la construcció d'un dels estadis projectats per a la qual anava a ser Copa del Món de Futbol Marroc 2010. Paisatge verd, sota núvols grisos i estructures de formigó de l'estadi en un segon pla. Alguns homes formen grups, uns altres caminen solos. Tots semblen voler aïllar-se de les seves circumstàncies. Els talls silenciosos del film, bruts, crus, a penes muntats, aporten el soroll, l'ambigüitat, la tensió. Conviden a la contemplació. Una fugida amb cotxe, amb esquelets d'edificis a banda i banda del camí, les muntanyes del Rif...  Un mercat és presa del Sharki, el temut vent del Nord-est. Un succés excepcional de la naturalesa davant el qual tot desapareix.

L'aparent distanciament de l'autor davant els seus personatges borrosos, és resolt com una dissolució amable dels individus en l'entorn. La mirada artesanal i plana de Laxe no només retrata i observa aspectes quotidianes de la vida, s'atreveix a capturar el propi pas del temps. Com? Atorgant a les seves imatges un afecte personal i íntim que fa que es transcendeixi el que se'ns mostra, una infinitat de matisos impossibles de registrar en qualsevol documental objectiu o producte audiovisual convencional.