Una sèrie d'elegants alineacions del cos medien un discurs sobre el cosmos, l'univers, la física quàntica, la curiositat de la creació de la vida a partir d'un error fins a arribar al desequilibri còsmic de l'amor pronunciat pel filòsof Slavoj Zizek. Manifestacions confrontades, aparentment incompatibles, però que discorren en perfecta harmonia gràcies al jergón sonor. La calma i la perfecció de cada moviment, que construeix i desmunta situacions invisibles, al costat de l'expressió neutra de l'individu i una actitud una miqueta ingràvida i desarrelada procuren que la coreografia conquisti a l'observador fins a un delit hipnòtic. La seqüència és repetida en tres ocasions però l'espectador es queda amb ganes de més, de tornar-lo a veure. Aquest és un d'aquests pocs vídeos en els quals el loop resulta natural i no per imposició de l'autor, sinó que enganxa fins a tal punt que qualsevol reiteració és benvinguda.

D'altra banda, el discurs de Zizek fa l'efecte d'estar buscant un pla o estratègia que ajudi a compensar el formal de la posada en escena plantejant un complicat desafiament. Encara que realment no existeix una estratègia lògica, sinó sensible, el discurs sobre la música encaixa perfectament al mateix temps que la coreografia s'emmotlla al so. Tres línies de contingut paral·leles que no tenen perquè tenir correspondència però que estableixen una òptima relació. No és est un ideal de vida? Que malgrat les diferències intrínseques s'arribi a harmonitzar manifestacions tan diferents? L'espontaneïtat dóna lloc a un alliberament d'idees preconcebudes. Asseure's còmodament a veure què passa i deixar-se portar dóna lloc al fet que «l'univers» (parafrasejant a Zizek) et sorprengui. Desembarassant-se de la lògica és possible transitar altres espais de gaudi i delectació. Un canvi optimista cap a la positiva sensibilitat, la senzillesa i confiança que obre la ment cap a la saviesa.