Historia de dos ciudades és un vídeo assaig sobre l'extraterritorialitat, que des de diverses perspectives tracta no només d'una cultura estranya (o estranyada) sinó també, i molt, sobre l'expatriació.

Barcelona acull, com altres ciutats d'Europa, d'Àfrica i les Amèriques, a refugiats procedents de tot arreu del món; de ells, un número indeterminat procedeix de l'última colònia espanyola, l'antic Sàhara Espanyol o Sàhara Occidental, un territori al qual les Nacions Unides considera com a Territori No Autònom pendent de descolonització. Des de 1975, any de la retirada dels últims contingents militars espanyols i l'ocupació per la força de la major part del territori per part del Regne del Marroc, la població sahrauí es troba dividida en tres grans grups: els que romanen en el territori ocupat pel Marroc, els acollits en els camps de refugiats del sud-oest d'Algèria, prop de la ciutat de Tinduf, i els que conformen la diàspora sahrauí, dispersa principalment pels estats veïns, per Europa i per Amèrica.

Trenta-cinc anys després de la traumàtica experiència de l'ocupació i de l'exili, després de deu i sis anys de guerra i dinou d'alto-el-foc i presència en la zona d'una missió específica de forces de les Nacions Unides, l'evolució dels fets de la història recent – la fi de la Guerra Freda, sobretot, i la substitució de l'enemic global que era el comunisme pel fantasma del “xoc de civilitzacions”, així com la irrupció de noves potències econòmiques i polítiques en un món creixentment multipolar- ha donat lloc a l'aparició de determinats factors determinants geopolítics que han portat el conflicte sahrauí a situació de punt mort.