Hortus Harare pregunta l'innocent que pot arribar a semblar i sonar un paisatge natural si està impregnat dels records d'una història traumàtica.

En 1979 va acabar la guerra d'alliberament a Zimbàbue i queda enrere el règim d'apartheid de l'antiga Rhodèsia. La guerra va durar 15 anys i va tenir lloc en gran part lluny de les ciutats, en les zones rurals de tot el país. En aquest paisatge natural, les dues parts del conflicte van cometre traumàtics actes de violència i més atrocitats inimaginables, però mai han estat denunciats oficialment al poble zimbabuès. Finalitzada la guerra, no va haver-hi cap comissió de la veritat ni de reconciliació (com sí que succeiria més tard a Sud-àfrica). Per contra, aquells actes cruels es van convertir en tabú fins al dia d'avui i per això continuen traumatitzant a una societat de postguerra. Les velles hostilitats polítiques i ètniques estan encara avui molt vives i en qualsevol moment poden produir-se esclats de violència a pesar que l'entorn aparenta ser pacifico. Dos anys abans que comencés la guerra es va fundar el Jardí Botànic Nacional. Situat en el centre de la capital, Harare, en ell es representen tots els diferents paisatges i formes de vegetació de Zimbàbue. Malgrat la seva funció habitual com a lloc de recerca botànica i espai d'oci per a la població, la pel·lícula Hortus Harare ho interpreta també com a model paisatgístic d'un trauma de postguerra.

La pel·lícula fou filmada en el format de cinema de 16 mm utilitzant els seus característiques d'imatge i so òptic. A part de les seves filmacions i enregistraments audiovisuals de la naturalesa original Hortus Harare utilitza també imatges i sons directes. En inclinació als exemplars d'herbari, una selecció de plantes originals del Jardí Botànic d'Harare va ser posat directament damunt del material fílmic (com a fotograma) produint al mateix temps una escriptura del so òptic a la vora de material.