La representació del monstre en la cultura contemporània és el resultat de la mescla entre la noció d'inestabilitat i la de metamorfosi.

«El gusto neobarroco por el monstruo informe (amorfo), metaforiza (y metaboliza) la
violencia estructural del mundo y la esquizofrenia del hombre actual». (Javier Panera)

Davant la proposta d'execució d'un vídeo assaig per a l'exposició Barrocos y neobarrocos. El infierno de lo bello en el DA2 (Salamanca), a partir del llibre d'Omar Calabresse L'era neobarroca, Carlos TMori es va centrar en la gènesi del monstre i en gran part de les seves mutacions fílmiques. Qualsevol coneixement de primera mà o quotidià queda alterat davant l'aparició del grotesc que és, en si mateix, una tergiversació de la mirada causant de desassossecs. La inestabilitat de les estructures de representació és utilitzada com a pauta per a descriure la metamorfosi constant de les iconografies de l'aberració. L'acumulació de múltiples elements, amb possibilitat d'alterar el seu perfil, són agregats i solapats augmentant la seva capacitat polimòrfica fins al punt de problematitzar  la decisió de què, qui o com pot apreciar-se. Encara que en aquest treball no només es desenvolupa el monstre com a icona visual sinó com a sinònim d'admiració mitjançant diferents homenatges vetllats als monstres del vídeo art. D'aquesta manera la posada en pantalla s'efectua a través de la superposició i entrellaçament d'imatges de diferents colors marcant les múltiples cites com a diferents fases o grafies de l'esperpent culturalment assimilat a través de la seva representació cinematogràfica. Set línies temàtiques en les seves accepcions més bàsiques, distingides per colors, van dialogant i superposant-se: en negre els monstres del cinema i les mutacions de Zelig en blanc; les explosions són verdes (com el raig) i vermell per al foc; en rosa la monstruosa publicitat —homenatge a Núria Canal—, no obstant això els monstres de la religió són blaves i, finalment, el test de Minessota és superposat com a subtítols grocs —homenatge a Toni Serra i Steve Reinke—. Aquest calidoscopi d'icones, que revela l'inestable desenvolupament del monstruós, dóna pas a la frustració del fantasma del paradís per a resoldre's en la mirada de la canònica Amélie Poulain, el veritable infern de la bellesa. Un treball que es compromet amb una aparença monstruosa per a mostrar la monstruositat.