Aparicions del doppelgänger, figures bessones fracturades pel desamor. Després de contemplar Kiss the Murder, pot ser que l'única opció que quedi sigui agenollar-se davant L'Amor, Assassí Suprem, besar-lo i potser morir...perquè, com deia el mestre Hitchcock: «els assassinats han de ser filmats com a escenes d'amor i les escenes d'amor com a assassinats».
Retaule passional que restitueix al nostre temps els postulats ètics i estètics del Barroc i la fascinació pel melodrama clàssic replet de sentiments extrems. L'obsessió per penetrar en la doble cara de l'Amor-Desamor es plasma en aquesta peça on la pantalla es parteix dolorosament en dues, component figures bessones fracturades pel desamor a manera de doppelgänger (aquest doble fantasmagòric que se'ns encimbella i ens mossega si més no l'esperem). L'amor com a generador de dolor i mort, la bogeria que nodreix les relacions amoroses, il·luminant un ombrívol estatisme (que remet a dues formes d'encarar l'amorós en la nostra època descreguda: la malenconia d'Hopper i la brutalitat animal de Bacon). L'Amor com l'Assassí Suprem, aquell que, en paraules de Nietzshe: «ens dóna el dolor, i, per això mateix, la vida».