Aquesta pel·lícula posseeix la senzillesa de la presa única i al vol —o gràcies a la casualitat d'estar gravant a un nen quan aquest decideix a descendir el vessant d'una muntanya d'escombreries—, sense realitzar cap mena de muntatge (excepte petits lapses de negre quan, suposadament, l'autor el situava o utilitzava el zoom de la càmera) resulta un succés que dura el que un cartutx d eSuper8. Suport de filmació, d'altra banda, que situa les imatges en un context marginal, ben underground o ben domèstic, però allunyat de qualsevol tipus de comercialitat sensacionalista. El nen es llança decididament per l'abocador, a manera d'un Sísif pres a media res (ja que, en lloc de començar amb la pujada costa amunt pel vessant empinat, comença en una baixada als inferns per a presentar a continuació l'ascensió albergant entre els seus braços l'esfera deformi) traçant un viatge èpic en el qual els moviments del cos es van emmotllant al context, tement ensopegar-se i relliscar, fins a aconseguir arribar a dalt i reintegrar-se en la comunitat, quan el nen s'introdueix entre els carrers de la ciutat. Un possible documental que funciona com a document carregat de poètica i que, en si mateix, ho explica tot.