El punt de partida d'aquest videoassaig són unes imatges d'arxiu mai emeses al complet, gravades en algun moment abans de la presa de Srebrenica (Bòsnia Hercegovina) l'11 de juliol de 1995. En elles es veu una casa cremant-se als voltants de la citada població. Aquest fet no tindria la més mínima importància sinó fora per l'excessiu temps emprat pel càmera per a registrar aquest esdeveniment menor de guerra. Per què gravar tant temps el mateix fet, des de diferents angles i amb preses tan llargues, sabent que no serà emès públicament? Tot aquest material registrat és per al mitjà televisiu pura retòrica visual de la notícia, imatge ja vista, repetida, sense interès documental, aliment d'arxiu. Totes aquestes imatges romanen latents en l'arxiu, en una espècie de manera stand-by, a l'espera que una mirada atenta els presti la suficient atenció. Són imatges que també ens parlen de la guerra. Són, també, imatges de guerra.

A partir d'aquesta obra vaig publicar un article en el número zero de la revista digital Re-Visiones titulat “Nunca sabes lo que estás grabando”, (recuperant la frase utilitzada per Chris Marker enLe fond du l´air est rouge).